El director Philippe de Chauveron en la seva estrena al nostre país ens proposa una comèdia sense pretensions més enllà de provocar la rialla simple i inofensiva a partir d’un tema prou delicat com el racisme el qual podria donar molt de si per tocar el que no sona.
L’argument gira en torn a quatre filles d’una parella francesa, benestant i catòlica que es van casant successivament amb un musulmà, un jueu i un xinès, respectivament. En queda una sobre la qual els pares dipositen totes les seves esperances per poder tenir un matrimoni «catòlic». I el tenen, el tenen…
Durant la primera part de la cinta les situacions amb els gendres es van succeint d’una forma molt dinàmica i sense donar descans a l’espectador amb un frenesí en el qual no et treus el somriure de sobre. La segona meitat se centra més en les vicissituds de la preparació de la boda de la quarta germana amb una narrativa més pausada, centrada en un sentimentalisme sense picardia que et deixa excessives estones buides i gens burlesques. A la part final ,però, es torna a accelerar amb situacions prou còmiques tot i que costa tornar a l’ímpetu de la meitat inicial.
La majoria dels personatges són volgudament superficials —cosa que no vol dir mal interpretats, ans al contrari— en concordança amb els tractament de les diferents temàtiques que van sorgint al voltant del racisme com a nucli principal. No es pretén fer cap tipus de reflexió profunda al respecte, simplement se’ns demostra per la via dels fets —tal i com es va fer amb «ocho apellidos Vascos» o «Intocable»— que no hi ha temes exclosos del món de la comèdia per molt feixucs i conflictius que siguin pel perill de caure en allò socialment «incorrecte».
En definitiva, un entreteniment interessant que no enganya a ningú, fa la seva funció amb un ofici sense massa escletxes i que pot omplir perfectament qualsevol tarda de diumenge abans que el tedi se la cruspeixi. Bon appétit!
Fitxa i horaris de Dios mio ¿pero qué hemos hecho? a Lleida.com
