Hi ha un moment a la pel·lícula que la Sandra diu: «no valc res». La coerció està guanyant la partida. Recent sortida d’una depressió es reincorpora a la feina d’una petita fàbrica de 17 persones on la dinàmica productivista i eficient fa creure a tot el grup que la necessària paga doble entra en contradicció amb la continuïtat de la Sandra a l’empresa. O la paga o la seva feina. En una primera votació, la majoria –coaccionada per l’encarregat– tria els dinerets. En un acte de «benevolència» del propietari s’accepta una nova votació passat el cap de setmana. Dos dies i mig per convèncer cadascun dels companys i companyes de feina per tal que canviïn el seu vot amb la garantia d’haver de ser secret. A partir d’aquí la protagonista comença un viatge pels diversos i variats domicilis alhora que també s’empantanega en un lluita interior que posaran a prova la seva fortalesa amb el seu company i dues filles com a suport imprescindibles.
Una primera impressió de l’argument ens pot dur a pensar que ens trobarem amb un cinema reivindicatiu en contra de la discriminació laboral ple de soflames i frases contundents per tal de convèncer i pressionar mínimament a cada membre del grup. No hi ha res de tot això. El camí que tria la Sandra és el de la claredat plena d’empatia i des d’una debilitat manifesta. Un camí reivindicatiu des de la sinceritat i el rebuig de qualsevol enfrontament mínimament violent
El germans Jean-Pierre i Lluc Dardenne amb el seu estil directe, realista, ple de plans seqüència i, per sobre de tot, d’una autenticitat difícil de superar seguiran la Sandra durant dos dies angoixants, plens de vaivens i pors en una combat íntim que queda perfectament reflectit per la professionalitat i magnetisme de la Marion Cotillard (que recordem intensament per «De óxido y hueso«).
Un fet insubstancial en una petita empresa i una persona senzilla i feble ens portaran de la mà a un rosari de situacions que evidencien les vergonyes i les opressions més profundament arrelades en una estructura social cada cop més aïllada i desprotegida. En aquest sentit resulta molt significatiu que la Sandra faci la majoria dels contactes cara a cara i molt esporàdicament utilitzant les xarxes.
Recomanada pels que tingueu predilecció per un cinema social carregat d’una honestedat i un realisme plens de força i sense enganys. (7/10)
