L’anomenat ‘procés independentista’ per uns o ‘deriva secesionista’ per altres arriba a un punt culminant. El President Carles Puigdemont, presumptament, farà una DUI (Declaració unilateral de Independència de Catalunya) en les properes hores.
La DUI serà bona o excel·lent per uns i dolenta o pèssima per altres… No obstant això, la falta d’alta política per part de les elits polítiques i la polaritizació d’actituds i comportaments dels ciutadans i mitjans de comunicació respecte al sentiment de pertinença política és un fet.
Dit això, la legitimitat política d’un plebiscit que es sustenti sobre un percentatge de vot minoritari i de vot absolut minoritari és insuficient. La falta de legitimitat prové de la manca d’abonament a la causa de la independència de Catalunya de part de Catalunya Sí que es Pot i del PSC. D’aquesta manera, les eleccions plebiscitàries del 27 de setembre del 2015 no deixen marge d’acció política a la independència unilateral de Catalunya.
Des del 2013, hi podria haver hagut diàleg i negociacions per buscar fòrmules d’imaginació política consensuades amb la finalitat d’acostament de postures i no haver arribat a aquest extrem. Tanmateix, res d’això ha passat, ans el contrari, perquè s’ha trobat a faltar política d’altura.
Comptat i debatut, des d’un punt de vista polític i sociològic, les postures ‘hooligans’ són actualment majoritàries de part de les dues bandades. No n’hi ha prou amb el «hauria de ser així o aixà», «jo voldria» o «a mi m’agradaria». Perquè les coses són com són. Les actituds maximalistes entre parts durament contraposades necessiten arguments forts per a convèncer. El cas és que els arguments no són prou forts per a justificar postures irreductiblement polaritzades per tirar endavant cap projecte polític en relació amb la independència o no independència de Catalunya en aquests moments. La situació política és de bloqueig. Per tant, només es pot recórrer a la sortida de desempat per excel·lència en democràcia: eleccions.
