Titulo "herois" perquè, tot i que la pel·lícula narra un fet real personificat en la figura de Manuel Vital —interpretat amb una fermesa i credibilitat inusuals per Eduard Fernández—, la figura de la seva parella —una Carme a la que dona vida una Clara Segura magnífica— i la seva filla —una Zoe Bonafonte que no es deixa eclipsar per dos autèntics monstres— participen de forma essencial en el desenvolupament dels fets com a part de tota una comunitat de barri que també disposa del seu merescut protagonisme.

Manel Vital arriba el 1958 a Barcelona conjuntament amb un grup d'immigrants, tal i com molt bé es diu a la pel·lícula, literalment expulsat de la seva terra a causa d'una misèria i repressió sufocants i, després de comprar una parcel·la a "la muntanya darrera de la primera muntanya" de Barcelona aconsegueixen construir-se amb les seves pròpies mans una xabola raquítica que amb els anys anirà prenen forma fins arribar al final dels setanta amb un nucli d'habitatges consolidat amb moltes mancances i en mig d'una etapa de transformació política i social. L'abandó i l'oblit és evident: la llum i l'aigua arriben amb deficiències, els carrers no estan asfaltats i les inclinades pendents fan que molts serveis no arribin en condicions... i un autobús articulat com el que condueix el Manuel encara menys!

El director Marcel Barrena ja em va sorprendre cap allà el 2013 amb el documental "Món petit" i des de llavors sembla que s'hagi especialitzat en històries de desafiament i superació. En aquesta ocasió la seva mirada està atapeïda d'una encertada barreja d'honesta nostàlgia i merescut homenatge que, sense arribar a ser aclaparadora, aconsegueix extreure'ns un somriure còmplice i una inevitable emotivitat que ens acompanyaran duran tot el metratge per arribar a una part final realment colpidora. Aquesta proposta més emotiva es completa amb dos elements que acaben de donar compactació a l'obra. Per una banda el simpàtic homenatge que es fa a la figura d'un joveníssim Pasqual Maragall —amb una correcta interpretació de Carlos Cuevas— i, per l'altra, el retrat realista fet amb filmacions d'arxiu dels carrers de Barcelona i la visió carregosa d'una burocràcia municipal laberíntica.

"El 47" recupera, a partir d'un fet singular, una època convulsa i especial —la qual es mereix més atenció— amb solvència, autenticitat creïble i unes interpretacions d'alçada posant la mirada i la càmera en aquelles persones anònimes que es van desllomar per tirar endavant i encara van tenir ànims per mobilitzar-se i exigir a una apalancada administració posar remei a una emergència social evident. (7,5)