Falta un dia per a la primera de les dues finals consecutives que el F.C. Barcelona de futbol s’ha guanyat amb molt de mèrit.
De moment, el Barça és flamant campió de la Llliga 2014-2015 com tots els culers sabem.
Qui ho havia de dir després d’aquell 4 de gener d’enguany en què l’equip culer semblava entrar en un túnel de foscor fins a final de temporada? llavors opinava que Luis Enrique no era entrenador per tot un Barça. En canvi, quan se’l va fitxar pensava que era l’entrenador idoni. És molt capritxós el futbol.
La jornada negra del R. Societat-Barça del 4 de gener de 2015 va ésser el punt d’inflexió de la temporada que va invertir la tendència negativa. Aleshores, regnava la zitzània entre alguns cracs del Barça i Luis Enrique en el si del vestidor. Les imatges televisives d’en Neymar, Messi i Piqué a la banqueta de l’estadi d’Anoeta foren reveladores d’una ruptura entre certs jugadors i cos tècnic. A més, molts aficionats, com qui escriu aquest post, no enteniem els continuats canvis en l’alineació titular del Barça, i tampoc enteniem perquè trigava tant a fer les substitucions. He d’admetre que Luis Enrique m’ha deixat amb un pam de nas. Se li ha de reconèixer que tots els jugadors han arribat amb un estat de forma física brutal al tram final de la temporada, i que les lesions de jugadors importants, amb més minuts jugats, han sigut de curta durada.
Perquè ara tot siguin flors i violes, l’entrenador va palesar prou cintura per a reaccionar i resituar-se després de la desfeta a Donostia que podia haver comportat el seu cessament a curt termini. Conjecturo que jugadors veterans i entenimentats amb molt de pes al vestidor, com Xavi i Mascherano, van tenir molt a veure en el convenciment que la negativa imatge i dinàmica de l’equip es podia capgirar. I van ser aquests mateixos els que deurien construir ponts de diàleg salvadors dins un vestidor fracturat. El cas és que tècnics i jugadors, després del 1-0 a San Sebastià, van sacrificar bona part del seu ego particular en benficici de l’interès col·lectiu. Finalment, han arribat uns resultats que no esperava a principis d’any. Inqüestionablement, la feina s’ha fet ben feta en el pla esportiu, amb posterioritat a la «crisi d’Anoeta», per a la consecució de la gruada Copa de la Llliga 2014-2015. I ha quedat clar que tots plegats, tècnics i jugadors, han donat el millor de si mateixos, per acabar guanyant aquesta lliga tan complicada com a conseqüència.
D’altra banda, continua sense agradar-me el plantejament tàctic 4-3-3 en tots els partits sense solució de continuïtat. El Real Madrid ha naufragat totalment amb el 4-3-3, i la seva BBC. Però el F.C. Barcelona és una altra història. El conjunt blaugrana, a diferència del R. Madrid, es va fer amb una plantilla molt més àmplia i equilibrada, i s’ha embastat molt millor. És digne de menció l’eficaç treball en defensa portat a terme amb regularitat d’en Luis Suárez, Sergio Busquets i Javier Mascherano -la columna vertebral dels culés-, sense desmerèixer a ningú. A més a més, el Barça 2014-2015 ha pogut jugar i guanyar amb un 4-3-3, perquè comptava amb uns futbolistes de qualitat tècnica inestimable i de resistència física infatigable. Les ganes per fer-ho molt bé, per part de tots els jugadors i tècnics sense excepció, durant la segona volta de la Lliga no es pot desdenyar. La mentalitat davant l’adversitat ha estat encomiable. Ara bé, el 4-3-3 no va començar a rutllar fins que en Luis Suárez es va acoblar definitivament a l’equip. El seu incommensurable compromís en tasques defensives, i de «feina fosca» en la fixació i pressió sobre els centrals contraris, ha estat cabdal perquè el Barcelona pogués enlluernar amb una davantera de tres futbolistes cracs a l’equip titular. Nogensmenys, la resta de l’equip ha acompanyat amb un nivell tècnic i físic tremend. D’aquesta manera, aquest plantejament tàctic ha acabat per reeixir.
Comptat i debatut, qualsevol equip que jugui amb un 4-3-3 pot plantejar certs dubtes de present i de futur. Però aquest Barça no és qualsevol equip. L’entrenador blaugrana pot disposar del plantejament tàctic que li doni la gana, ja que tracta amb una llarga plantilla en què gairebé tots els seus futbolistes són massa bons. I això que encara no he escrit res sobre el millor del món, Messi. Tampoc cal. Les imatges parlen ben alt i clar. Tot i així, l’Athlètic de Bilbao i la Juventus de Turí poden donar la campanada a partit únic. Cap finalista no arriba per casualitat. Solament s’ha de parar esment amb el desconegut FC Dnipro ucrainès que va posar emoció i el partit difícil a un excel·lent Sevilla FC a la final de la Copa de la UEFA Europa League. Esperem que no apareguin ingrates sorpreses en relació amb el nostre equip de cara a les dues esperades finals per disputar.
Sigui com vulgui, la temporada del Barça 2014-2015 de la secció de futbol és per emmarcar. Ens ha quedat un estupend pastís amb una cirereta pel moment. Se’n poden afegir un parell més per acabar-ho d’adobar. Falta molt poc per saber quin serà el colofó per a la culerada.
