La directora Maryam Touzani ja ens va sorprendre al 2019 a «Adam» amb una mirada amable, intimista, subtil i alhora de denúncia sobre una problemàtica oculta al Marroc. Mentre a «Adam» ens plantejava un embaràs no desitjat a «El caftán azul» aborda l’homosexualitat «que s’ha intentat reprimir tota una vida» a través d’un triangle amorós singular format per la parella Halim i Mina, que regenten una sastreria tradicionals de caftans de forma eficient i cordial, i l’aparició d’un nou aprenent de nom Youssef.
La trama va avançant en tot moment amb elegància, senzillesa i un equilibri coherent entre unes imatges d’una bellesa innegable, una música que acompanya i uns diàlegs escassos complementats per unes mirades sinceres. Els tres personatges amb especial atenció a la parella ens sedueixen per la seva humanitat vulnerable i la seva ferma voluntat per construir conjuntament un futur que pugui complaure cadascun dels desitjos personals –encara que sigui d’una forma ajornada– parant molt de compte en tot moment de no provocar un dolor innecessari.
Sense necessitat de paisatges oberts totes les escenes esdevenen dins la tenda i la casa de la parella amb alguna petita incursió als carrers propers. Així doncs podem afirmar que la pel·lícula es fonamenta en una part molt important en unes interpretacions brillants i molt detallistes en el seus contactes tan visuals com corporals. La tensió dramàtica que existeix de forma contundent es resolt sempre amb una correctíssima civilitat des de la subtilesa i l’humanisme més intens evitant en tot moment l’exabrupte o la sentència taxativa. I tot plegat sense que en cap moment pugui resultar farragós o ensucrat en excés.
Una pel·lícula que traspua amor i honestedat pels quatre costats sense renunciar en cap moment a treure a la llum algunes d’aquelles problemàtiques socials –en aquest cas es tracta de la homosexualitat o la corrupció– que resten tapades per unes normes o convencions socials injustes i retrògrades. (8)
