"El cartero de las noches blancas": paisatge emocional

"El cartero de las noches blancas": paisatge emocional

dimarts 25 d'agost 2015 - 21:00
"El cartero de las noches blancas": paisatge emocional

Drama o documental?. La frontera és del tot confusa però el resultat val la pena. Estem davant una mirada d'antropòleg, on la diferència i la diversitat són riquesa, on l'absurd d'algunes converses i comportaments no es jutgen sinó que es mostren sense talls ni censures per exposar que la conducta humana fuig de la lògica per atansar-se a actituds més tribals i emotives. Si a més a més hi afegim uns paisatges i una fotografia d'alçada podrem gaudir d'estones d'autenticitat i costumisme properes a una actitud contemplativa a la recerca de la felicitat en tot allò més bucòlic i intimista sense oblidar la part més misteriosa, simbòlica i nostàlgica.
El veterà director rus Andrei Konchalovsky ens transporta a una comunitat que viu aïllada per terra a la vora del llac Kenozero al nord de Rússia occidental, un racó de món on la comunicació s'ha de fer en barca i on, durant l'estiu, "gaudeixen" de les nits blanques. L'enllaç diari amb serveis tan bàsics com el correu o la compra de medicaments l'ha de fer el carter protagonista i guia del nostre viatge al cor d'aquesta minúscula comunitat.
Quant m'he posat a escriure aquestes línies m'ha vingut al cap "La plaga" de Neus Ballus per la intenció de la mirada i la capacitat de filmar sense molestar per tal d'aconseguir que els actors no professionals se sentin còmodes i treguin el millor d'ells mateixos. En el cas que ens ocupa el guió està pautat i apunta clarament a mostrar-nos uns quants  incidents on el carter protagonista jugarà un paper determinant amb la intenció de mostrar-nos dues línies argumentals clares. Per una banda, l'exposició dels diferents personatges amb les seves dèries introspectives particulars i curioses. Per un altra, els dubtes vitals del carter davant la possibilitat de marxar a la ciutat tal i com fa la dona que s'estima. El final és una exaltació, un pèl exagerada al meu entendre, entre nostàlgica i ensucrada de la vida en la mateixa comunitat i la possibilitat de formar una pròpia identitat en un paratge isolat i ignorant completament tota una civilització que "fa volar coets". (7/10)

Comparteix-ho

Sobre l'autor

imatge de MacPelegri
Exdocent i amant a temps parcial del cinema com a experiència vital, emotiva i onírica. Fugitiu dels meus fantasmes als quals intento deixar sempre fora de la sala.
Segueix-me :

Altres entrades del autor