Tornar passats 40 anys a la teva petita i profunda població d’origen amb motiu d’un merescut homenatge per un premi Nobel de literatura no vol dir precisament convertir-se en profeta idolatrat. Daniel Mantovani (un esplèndit Óscar Martínez que recordem per «Paulina» o «Relatos salvajes») decideix trencar la seva apatia creativa que dura més de cinc anys fent un viatge de retorn a les arrels i gaudir d’una particular acollida del conciutadans de Salas.
El directors M. Cohn i G. Duprat («La habitación de al lado») van enllaçant diferents gags treballats a consciència en la seva construcció i contrastats en el seu contingut encara que deixin de banda el necessaris enllaços que li donin continuïtat. El nostre protagonista anirà provant el regust agredolç d’uns personatges que van des de la veneració desmesurada i pueril fins l’enveja com precedent de la crua venjança. Les misèries, els monstres dels quals havia fugit i la brutalitat li aniran sortint al pas dins una atmosfera entre cínica i absurda. Un absurd que s’atansa perillosament a la realitat. Podríem estar perfectament davant els germans Cohen de la l’Argentina profunda.
Aquesta mostra irònica de les dues cares d’una moneda, oposades i incompatibles no deixa de ser una provocadora invitació a la reflexió al voltant de la naturalesa humana o la creació artística i el seu sentit. Darrera una fresca ironia inicial s’amaguen uns monstres deformats dels quals no s’escapa ni el mateix protagonista. A la simpatia desmesurada que t’arranca fins i tot alguna rialla de la majoria de personatges li segueix un costat fosc i impactant que més aviat provoca desfici i rebuig. Un contrast permanent que t’aboca sense remei a la introspecció personal i a la recerca d’aquests perfils dins el teu entorn. I acabes trobant-los! Feu la prova, és un bon repte.
La rematada final de la pel·lícula no deixa de ser la cirereta del pastís, en una recepta on en diferents capes de realitat/ficció (total, és el mateix) acabes assaborint un veritable regust agredolç rematat amb una lúcida acidesa. De ben segur trobareu més varietats. Estem davant d’un cop de puny a les hipòcrites aparences en totes les seves manifestacions amb una escena final on el servils mitjans de comunicació queden ben galdosos. (8/10)
