El clar país, el meu

El clar país, el meu

dimecres 07 de maig 2014 - 23:45

Guillem Viladot –l’escriptor d’ Agramunt- acaba el seu llibre “La gent i el vent” rememorant la famosa cançó de Jacques Brel “El clar país”. Ho fa després de fer el turista per terres de França i de la Gran Bretanya i portant encara a les ninetes del ulls retalls de paisatges verds, lluminositats de capvespres, boires matinals i records frescos d’unes felices vacances.

Torna a casa i obre els ulls de nou, poc a poc, per veure com seria el nou despertar davant els garrics, davant la pols, davant els llangardaixos de sempre. Aquest reobrir els ulls és el que ens caldria fer a tots més sovint per redescobrir el nostre país, les nostres coses, la nostra gent, la nostra forma de ser i de fer, les nostres arrels... Estem molt avesats a mirar cap enfora perquè tenim por ens acusin de mirar-nos massa el melic. Tot i que sigui imprescindible mirar enfora, també ho és mirar el nostre terrer per saber com som, per tocar de peus a terra i des d'aquí poder alçar la mirada cap al cel o cap on vulgueu. Anem tan atabalats que entreobrim només una mica els ulls per veure la immediatesa diària dels nostres problemes i de les nostres inquietuds i no aixequem el cap per mirar el que ens envolta. Hem perdut una bona mica l’esperit de contemplació, tan necessari en tota persona que es vulgui tenir per tal. Allò que ens fa reconèixer-nos, que ens fa ser i que ens fa esperar a poder seguir essent.

Quan treballava i començava vacances mirava de fer aquest exercici diari de cames i de mirada. Ara que m'acabo de jubilar, miraré de fer-ho encara més perquè estaré més vagarós. Caminar i mirar. Caminar i contemplar. Caminar i mirar cap endins i cap enfora. Badoquejar, que diríem aquí al Pla d’Urgell. No vol dir que alguns dies no badoquegi en terres més llunyanes, però la major part del temps ho faré aquí, “al clar país -al meu- del Pla d’ Urgell. I ho faré aquí perquè m'adono que encara tinc moltes coses per veure, per contemplar, per descobrir. Moltes coses que no he vist mai perquè no he obert prou els ulls i perquè, possiblement, he estat poc curiós. Ara me n'adono.

Guillem Viladot explica que quan va arribar de nou a Agramunt, després de les seves vacances, va sentir unes ganes immenses d’arrencar a córrer i que no parà fins al Pilar d’ Almenara. Va ser una migdiada. I fou llavors que assaborí, des d’aquella meravellosa atalaia de nom inconfusiblement àrab, tota la Plana d’ Urgell. I allà hi pogué assaborir, de nou, les arrels, unes arrels que tornaven amb la mesura de sempre. I explica que va estendre els braços per tal de rebre damunt el cos l’embat del sol calcinant i espès; i damunt la cara, l’esclat llampurnant d’una tarda que s’encetava enlluernadora. Fou llavors que mirà, com per primera vegada, el miracle ardent de la llum meridional: daurats, sienes, ocres, grocs, torrats, blancs, liles…, del sol, dels blats, dels tossals, de les ribes, dels guarets, de la palla, del paisatge proper i remot…

I explica que tastà, un cop més, el gust dels timons i fità ben fort el blau del cel i digué:

-Quin bell país, aquest país tan clar, el meu!

Si voleu assaborir aquest llibre d’en Guillem Viladot, per conèixer una mica millor aquests terres de ponent, la seva gent i per poder gaudir de la seva prosa rica i acurada us recomano aquest llibre: “LA GENT I ELS VENT” –Editorial Selecta- Premi Víctor Català 1966

Text publicat en primer lloc al meu bloc A PEU i posteriorment al llibre del mateix títol (A PEU-Editorial EL TOLL-Ontinyent).

EL TOLL és una editorial independent creada per L. M. Pérez-Muñoz l'any 2010. Publica llibres en català, bàsicament de narrativa: novel·la i assaig. 

 

Comparteix-ho