Una actriu en decadència (la mateixa Robin Wright en estat de gràcia) després d’una etapa glamourosa seguida per múltiples topades producte d’una personalitat egòlatra, reflexiona amb el seu representant (un esplendorós Harvey Keitel) al voltant de l’oportunitat de signar un contracte per 20 anys i definitiu que suposa ser escanejada per mantenir l’eterna joventut en format digital i l’anonimat en format real. Després d’aquest salt en el temps s’inicia un «altra» pel·lícula d’animació on la Robin s’enfrontarà a d’altres dilemes vitals no menys importants.
D’entrada s’ha de prevenir que estem davant d’una obra que necessita d’una atenció intensa i continuada per la complexitat i riquesa visual i plàstica de la segona part. Es tracta d’un altra antiutopia (de moment em quedo amb «Blade Runner») en la qual la coerció definitiva sobre una humanitat decadent s’exerceix a través de fàrmacs de colors dins una ampolleta amb una consigna concloent: «És la teva elecció: sentiràs el que vulguis». L’hedonisme immediat portat fins a les seves darreres conseqüències.
Aquesta degeneració de la condició humana s’exemplifica magistralment al llarg de la primera meitat a través de la fàbrica de somnis-indústria cinematogràfica i la seva il·limitada capacitat per explotar els seus intèrprets, assedegats de fama i reconeixement, per tal de convertir-los en icones d’èxit encara que sigui a través d’un producte digitalitzat. En aquest sentit, podem afirmar que «Avatar» va obrir la veda i ara ja som incapaços de distingir les interpretacions reals de les digitals. La factoria Marvel n’és un bon exemple.
La part animada s’inicia amb l’assistència de la Robin a un congrés que es converteix en un viatge al·lucinogen al món dels somnis, desitjos i angoixes amb reiterades al·lusions a personatges, altres pel·lícules o imatges culturals durant el qual la protagonista s’obsessiona pel retorn al passat i el retrobament amb la infància del seu fill. Un univers colorista, molt particular i que, en un moment donat, resulta una mica tediós i inconnex per entonar-se novament a la part final amb uns contrastos i un pessimisme tan profund que ho envaeix tot.
Impossible arribar a una conclusió sobre el valor de la pel·lícula si no entrem en un terreny estrictament subjectiu. Mentre alguns hi veuran una obra irregular i delirant, altres hi podran trobar una reflexió profunda acompanyada d’unes imatges belles i suggeridores en la part d’animació i un interessant al·legat sobre el món del cinema en la primera part. Em decanto per la última opció i la puntuo amb un 7/10.
