El cop de porta es va sentir a uns dos carrers de distància. No era la seva intenció però un corrent d’aire en forma de subconscient el va trair. No estava enfadat. Amb ningú. Ni amb ell mateix. Aquella feina l’havia apassionat, se l’havia arribat a estimar. A hores d’ara, però, ja no sentia res per ella. Amb tot, el ressò de la porta fou proporcional a la decepció de quan havia comunicat la notícia. Avui, agafaria per darrera vegada l’ascensor a la planta 34. Saludaria per última ocasió al guarda de seguretat i, només sortir per l’entrada principal es giraria, contemplaria l’edifici que el va acollir tot just sortir de la facultat i dibuixaria, inconscientment, cada un dels instants viscuts en el despatx de la 34.

Deu anys no són res. Algú s’havia atrevit a comentar-li poques hores abans de dir adéu a la finestra que li obria les portes de la ciutat cada matí. Potser no. Però quan en tens poc més de trenta, t’adones que hi has passat gran part de la teva vida, li va confessar ell. La raó en la resposta el va obsequiar amb un silenci que mai havia pogut assaborir des de la seva còmoda cadira. Només quedava la caixa dels (pocs) objectes personals acompanyant-lo a l’espera que els seus braços se l’emportessin vés a saber a on. Li va costar aixecar-se però va aconseguir-ho. Ara sí, la timidesa del primer dia en obrir la porta del despatx de la 34 quedava enterrada. Definitivament.

Es va alliberar del botó de la camisa abans de desfer-se el nus de la corbata. El gest va ser el preludi del gintònic que li faria costat fins a mitja tarda. El va compartir amb ell mateix. No es veia amb cor ni moral suficient per avisar algun dels que havien estat amics seus. Massa excuses s’havien acumulat en la darrera dècada per impedir trobades imprescindibles. Ni per casualitat. En aquest punt, trucar ara a les seves portes li hagués semblat de (molt) mal gust. Pensar en reobrir-les, ni li havia passat pel cap.

Revisava les rajoles d’una vorera que li resultava poc familiar, malgrat els anys que portava trepitjant-la. La porta automàtica de la llibreria es va obrir sense previ avís. La dèria que tenen alguns establiments en situar els sensors d’entrada a quilòmetres de la porta, es va dir a si mateix. Ben mirat, podia ser un bon moment per buscar el llibre d’aquell autor francès de cognom impronunciable i de qui tan bé n’hi havien parlat. Tenir tan poques pistes a l’hora de cercar un llibre és sinònim de passar-te (moltes) hores deambulant per la llibreria. Cansat de llegir sinopsis i biografies d’autors d’arreu del món, va optar per una solució que feia més de vint minuts que hagués pogut prendre. L’amabilitat amb què la noia de cabell arrissat i ulls de color marró clar el va atendre, li obrí les portes d’aquella llibreria. Per sempre més.

Deu anys han passat d’aquesta història. Ara ja li semblen menys. També a mi. A certa distància, contemplem com la canalla s’aferren als gronxadors abans d’adonar-se com una caseta de fusta domina l’escena una mica més enllà. El seu petit, que ha heretat els ulls marró clar de la seva mare, entra per la finestra i s’escapa per la porta que, innocentment, deixa entreoberta. Per un moment, ha recordat els anys anteriors al dia que aquell corrent d’aire en forma de subconscient li obriria les portes d’una nova vida. Em mira i somriu. En el fons, sap com es sentirà el seu petit el dia que aconsegueixi tancar-la. Definitivament.