Plans de futur

Plans de futur

diumenge 03 d'agost 2014 - 18:45

Ell creia que no. “Estem perfectament”, ens explicava cofoi als amics quan sortíem, de tant en tant, a fer una copa. En el fons, no volia acceptar-ho –perquè no és fàcil, admetem-ho!- i preferia mirar cap a una altra banda. Tots ens adonàvem que els instants compartits amb ella sota un mateix sostre s’estaven consumint irremediablement, però ell -tossut- preferia fer el cor fort davant dels demés. Potser pels fills. Potser per la família. Potser pel compte corrent. O potser, simplement, pel què dirien...

Considerava tenir-ho tot controlat. Durant molt temps havien estat capaços de superar els mals moments sense gaire esforç. Un sopar sorpresa. Una bonica joia. Unes vacances idíl·liques... Una nit d’amor (etern). I aquí pau i després glòria. Ara, tampoc no hi havia res que li fes pensar que seria diferent. Potser, per un moment, s’oblidava que les coses canvien. Els èxits en el món laboral l’havien dut més enllà d’on la imaginació mai no l’hagués transportat. Havia conegut molta gent. Sabia que els tenia al seu favor i això li donava força... i poder. A casa, els fills ja passaven de la vintena i copsaven les coses des d’una altra perspectiva. Mentrestant, ella se sentia cada dia més sola veient com, sense treva, s’acostava el desenllaç. Ja fos en forma de punt i a part. Ja fos en forma de punt...i final.

I és que ella tenia -per fi!- les coses clares. Sabia que la relació no podia continuar d’aquella manera. Necessitava urgentment un punt d’inflexió que canviés la dinàmica per sempre més. Havia de passar alguna cosa especial. A poder ser, beneficiosa per als dos. I si no, doncs ja es buscaria la vida per un altre costat. Encara que això, per si de cas, ho deia amb la boca petita. Des del començament, portava una gran batalla perduda a l’esquena i això se li notava en el caràcter. Havia estat lluitant durant tots aquests anys per seguir al seu costat, malgrat algú li havia recomanat, des de feia temps, que ho deixés córrer. Però ella seguia allí. Potser també pels fills. Potser també per la família. Potser també pel compte corrent. O potser també, simplement, pel què dirien...

Però a hores d’ara se n’havia cansat. Alguna vegada, refugiant-se en el mea culpa per les coses que ella tampoc no havia fet bé, intentava buscar algun motiu que li retornés la il·lusió -si mai hi va ser- del primer dia. Però era massa tard. Les sorpreses ja no semblaven tant sorprenents. Les rialles eren menys autèntiques i la tensió es palpava en cada (petita) discussió. No se sentia identificada en allò que els havia unit feia tants anys. Hi havia ferides tan obertes que ni les cicatrius eren capaces de tancar. N’havien parlat moltes vegades de com encararien el futur. De projectes comuns. De com viurien quan serien (més) grans. Sense tenir en compte que potser, mai més, es farien grans... junts.

Ell es deia Espanya. Ella, Catalunya.

Comparteix-ho

Sobre l'autor

imatge de joanrosinach
El meu perfil de Twitter em defineix com a junedenc, català i del Barça... Prou bé! He après tant a les colònies com a l'escola. Des de fa poc temps, nou professional de la Comunicació. Amant dels punts suspensius, els parèntesis i les paraules sense por que construeixen frases valentes.
Segueix-me :

Altres entrades del autor