La Mara Ordaz va ser una glamurosa actriu argentina, entrada en anys que viu obsessionada amb els seus records i acompanyada en una mansió atrotinada pel seu marit fidel Pedro, per un director de nom Martín i un guionista incisiu anomenat Norberto. Tots quatre havien treballat junts durant l’època d’esplendor del cinema argentí prèvia a la dictadura. Tots quatre mantenen una convivència d’excentricitats que es compensen mútuament en un equilibri curiós i simpàtic. L’aparició d’una parella d’agents immobiliaris sense escrúpols, Bàrbara i Francisco, posarà a prova la fortalesa dels vincles dels quatre inquilins.
La fermesa de la pel·lícula es fonamenta en uns diàlegs enginyosos, carregats de dobles sentits i que es plantegen moltes vegades en format de repte per donar l’estocada final en un estira i arronsa sense aturador entre els diferents personatges . Unes escenes que s’atansen perillosament a una retòrica exagerada tot i que al meu entendre cauen molt poc en aquesta errada. Tots aquests elements els podrem trobar en una escena memorable de billar entre el Norberto i la Bàrbara amb advertències, amenaces encobertes i mirades inquisidores dins un joc de provocacions i trampes que guanyarà el més pacient i el més observador per sobre de la perícia impetuosa del rival.
La casa amb tot el seu glamur decadent es converteix en el castell a defensar davant les agressions i la voràgine d’un progrés sense escrúpols que considera tot allò passat com obsolet i que cal deixar enrere. Una visió d’un món que es resisteix a desaparèixer davant l’embat furient del guany i la riquesa a qualsevol preu.
El grup d’intèrprets estan tots a una alçada més que notable destacant la Graciela Borges i la Clara Lago que li donen als seus respectius personatges un valor afegit impecable.
«El cuento de las comadrejas» és un divertiment d’esperit lúdic, rocambolesc i macabre que aconsegueix entretenir amb molta traça i mostrar-nos al mateix temps tot un seguit de misèries col·lectives.(7)
