Hi ha dates que cada any tenen la seva quota de pantalla a la televisió. El 23-F és una d’aquestes. Saps que aquell dia hi haurà un reportatge, un documental, una entrevista… Alguna referència sobre el fallit cop d’estat militar contra aquella recent estrenada democràcia d’Espanya. Aquests últims dies amb la promo de Jordi Évole hem anat tots de cul, esperant que fos el diumenge a la nit per veure què ens havia preparat.
5,2 milions de persones i una quota de pantalla del 24% pendents de “Operación Palace”. I la veritat, personalment a mi no em va decebre. De manera flagrant Évole ens ha demostrat com de vulnerables som. Com la manipulació informativa està a l’ordre del dia i com d’ingenus podem arribar a ser. A mi em va colar fins gairebé al final. A mesura que anava assimilant tota la informació anava pensant “No pot ser… tants anys després i que no s’hagi filtrat res… no pot ser”. Però t’ho presenten d’una forma… I uns testimonis aparentment tan creïbles…
Com deia Iñaki Gabilondo, “Operacion Palace” ha demostrat que falsificar la història és molt fàcil. I això preocupa. Ara ens han pres el pèl als nostres morros, però ens ho han reconegut, per això molts espectadors s’han emprenyat. Però com diu Évole, això no ho fan cada dia i no ens ho diuen?
Fem un pas més enllà. Llegim entre línies. Ens han explicat una història increïble que en realitat no va passar, però realment sabem què va passar? Els documents classificats del 23-F no es poden consultar fins l’any 2031, o quan passin 25 anys després de la mort dels processats per l’intent colpista. Potser tot plegat ens servirà per qüestionar-nos més tot allò que ens diuen.
