La tardor arriba lenta i amb un cert cansament. La plenitud és total i tel·lúrica en el regne orgànic. És l’hora de recollir i replegar. La verema és possiblement la festa agrària més antiga de la Mediterrània. És la senyal més clara de la plenitud. Ara tot es fa ràpid, amb màquines voluminoses que fan la feina de famílies senceres durant tres setmanes del mes de setembre. Les vinyes encara aguanten les pampes i la verdor que aniran abandonant amb les pluges i els vents.
És el raïm el que canvia les olors de la vall. Els grans han estat arrencats dels raïms de manera sobtada. La ferida del pas de la collidora que munta a cavall sobre les eixides de les vinyes supura un incipient flaire de most. Es passa de la plenitud rosada dels raïms a un esquelet trist i lleig. Ja no calen multituds per veremar sota aquell sol calent que cremava els clatells dels veremadors. Tot es fa en un tres i no res. És més pràctic i més productiu però s’ha perdut el contacte directe amb la terra, amb la vinya i amb els arbres en general. No pot ser d’altra manera per motius d’eficàcia i de mancança de mans per collir un a un tots els raïms de tots els ceps.
El veremar és més silenciós i menys artesanal. El que importa és que els grans dels raïms omplin les carretes i es portin als cellers on es farà el cava o el vi. Una mostra analitza el grau que fan que fixarà més o menys el preu al que es pagarà cada carretada. La iniciativa per començar a veremar no la té el pagès que ha vigilat la vinya des de la primavera sinó l’empresa que comercialitzarà el producte. El vinyater fa el més difícil i el més feixuc. Després ve l’empresa que fabrica caves o vins. Encara falta el comercialitzador i finalment el venedor. El fet cert és que el preu del raïm és pràcticament el mateix en termes absoluts que fa deu anys. No és raonable.
L’estació ha canviat amb la verema. Queden pomes, peres, magranes, codonys, figues i les verdures que es mantenen verdes i canviats al llarg de gairebé tot l’any. Però els colors, les olors i el regust de la maduresa s’endinsen en la tardor que corre inexorablement cap a trobar l’hivern. El dia sembla que té pressa. A les cinc de la tarda el sol comença a córrer cap a ponent. Ho fa amb una celeritat prodigiosa. És l’hora en què els colors són més clars, autèntics, lliures d’humitats i boires que estan a l’aguait per confondre la gent i el territori. Dies de plenitud fugissera però molt intensa. L’aire fa olor tardoral. La nit s’allarga i calla.
Article: Blog Lluís Foix
