La cosa va molt de debò. No és, ni molt menys, la primera vegada que parlo del tema. En aquests moments la iniciativa està ja tant consolidada que convé, per la seva importància i, sobretot, pels efectes en els valors educatius i formatius de la nostra joventut, dedicar-li una atenció especial.

La crisi econòmica i financera ha deixat seqüeles arreu però també en els valors que la societat tenia com a immutables. La contradicció no deixa de ser esquizofrènica: resulta que la crisi es va originar, fonamentalment, per unes conductes negligents, per no dir només irregulars, del sector financer, és a dir, bancs, companyies d’assegurances, fons d’inversió; es gira la truita i qui a partir d’ara ho dirigirà tot i es convertirà en el director d’orquestra de la societat i dels valors dels que la integren serà el món financer; el culpable de tot s’erigeix, ara, en el salvador i redemptor de tots els mals.

I què es pensa fer? Doncs ensenyar, introduir a la gent, des dels 15 anys fins sense límit previst d’edat, en el sofisticat camp de l’enginyeria financera; és a dir, educar-los i instruir-los en el món de les finances. No importa la seva cultura general, no importa el seu nivell de coneixements, importa només que sàpiguen de finances. L’argument que s’utilitza per justificar aquesta acció és d’una fal·làcia monumental: com que la gent ha caigut en el parany de les preferents, dels títols subordinats, dels swaps, dels derivats, de les clàusules terra, etc., convé estar preparat per no caure una altra vegada en els mateixos errors, és a dir, us ensenyarem perquè no us enganyin. I qui ensenyarà el que s’ha de saber perquè no ens enganyin? Doncs molt fàcil: els que fins ara ens han estat enganyant. El que és busca no és educar, el que es busca és fer publicitat subliminar, és a dir, buscar clients potencials usuaris d’aquests nous mercats perquè la seva rendibilitat serà més gran com més gent hi participi i hi jugui; en definitiva, no ens volen educar, ens volen com a conillets d’índies per fer ells els grans negocis; volen portar l’estalvi popular a uns mercats que haurien d’estar reservats per als professionals i per a l’estalvi especulatiu, en cap cas per al mercat detallista que el que busca, essencialment, és capitalitzar els seus diners perquè no es devaluïn a causa de la inflació.

L’anàlisi la farem marxa enrere, començarem per les noticies més recents i acabarem per les més velles. A principis de setembre el Banc d’Espanya va informar que havia encarregat una macroenquesta per saber els coneixements de “finances domèstiques” (sic) que tenen els ciutadans. L’estudi es farà durant els primers mesos del 2016 mitjançant entrevistes personals a 20.000 llars. La iniciativa no és espanyola, sinó que respon a una recomanació de l’OCDE (el club dels rics) que es farà a un total de 30 països (són 34 els que formen l’esmentada organització). Es parla d’unes 110 preguntes més o menys de les següents característiques: ¿Quién toma las decisiones económicas en su casa? ¿Ha ahorrado en los últimos meses? ¿Qué ha hecho con el dinero? ¿Qué fuentes de información influyen más en sus decisiones económicas? (sic). Segons la mateixa OCDE l’objectiu és “elevar el nivel de educación financiera“ (sic). Hom es pot preguntar si és necessari, en aquests moments, amb 728.300 llars espanyoles, més del 4 % del total, sense cap tipus d’ingrés si el que cal és educar-les en les finances i no destinar els recursos de la macroenquesta, prop de 2 milions d’euros, a crear treball i prestacions per als aturats.

Si a aquestes 728.300 llars hi afegim les que no tenen capacitat d’estalvi o molt poc, quantes famílies espanyoles necessiten educació financera per col·locar els seus ingressos no gastats? No ens quadren els números però si els copio tal com els mitjans d’informació van fer referència al que havia dit el governador del Banc d’Espanya (BE) quan van fer pública la noticia ho entendran immediatament: “Linde (el governador del BE) ha repetido en muchas ocasiones –la última el pasado junio- que el sistema de pensiones es insostenible y que los españoles deben saber que sus subsidios van a verse mermados a menos que se combinen con sistemas de ahorro privados. En esa línea irán una parte de las preguntas del cuestionario, como esta: “¿Hasta qué punto cree que ha planificado su jubilación?”. El plan de educación financiera del Banco de España ya puso de manifiesto la necesidad de “trasladar mayor responsabilidad a los ciudadanos en materia de ahorro a largo plazo para que completen sus pensiones públicas”, tras asegurar que éstas no serán suficientes para afrontar la jubilación.” Ja som al cap del carrer: el que es vol és portar l’estalvi popular a inversions (ho són els plans de pensions privats) amb més o menys risc, el que es busca no és tant ensenyar o instruir com captar clients per al món de les finances i a la vegada permetre que l’Estat eludeixi les seves responsabilitats socials, privatitzant-les.

Si aquesta ha estat l’última de les noticies aparegudes, al curs escolar 2013-2014, és a dir fa dos anys, a quart d’ESO (joves de quinze anys), i en forma de prova pilot, es va introduir l’assignatura de Finances; concretament, a la província de Lleida hi va haver cinc centres on van realitzar la prova. El curs passat ja van ser 452 col·legis i 43.000 alumnes de tot l’Estat espanyol els que van rebre aquest tipus d’ensenyament. Ensenyar finances abans que economia (s’explica a batxillerat) és un anatema acadèmic; ensenyar finances separat de l’economia és d’incultes i analfabets. Als joves de 15 anys no se’ls ha d’explicar finances tal com ho volen fer, se’ls ha d’explicar la dimensió social i col·lectiva que té el treball de cadascú, la responsabilitat personal en el desplegament de la feina, el valor de l’estalvi com a resultat del treball, de l’esforç i com a estímul d’aquell, la solidaritat, la cooperació, l’humanisme, el pensament i la reflexió. Això és el que cal ensenyar, no l’egoisme i la cobdícia derivades de les finances separades del treball. Als joves de 15 anys no se’ls ha d’explicar com funciona i què és la borsa de valors, no se’ls ha d’explicar què són els productes híbrids, no se’ls ha d’explicar què és el mercat de divises o què és un swap, què és un futur o una opció, en definitiva no s’ha d’explicar el mercat secundari, mercat especulatiu on les compres i vendes dels actius, títols o immobles i solars, no suposen cap valor afegit a la producció. Però clar, si eduquem la gent des de l’adolescència ja no caldrà, després, fer cap enquesta. Com diu el Raimon, “jo no sóc d’eixe món”.