Les crisis personals i socials són naturals, inevitables i, fins i tot, necessàries. Efectivament, si contemplem el procés vital de cada persona, podem observar les crisis periòdiques que viu, i que afecten al cos, a la ment, a les emocions, a les relacions socials i a la recerca del sentit de la vida. D’altra banda, la història ens mostra les contradiccions econòmiques, polítiques, socials i culturals de la societat i, també, ens narra les tensions, els bloquejos i superacions d’aquestes contradiccions viscudes per tots els pobles de la terra.

Davant d’aquesta situació es donen dues reaccions comprensibles, que sovint bloquegen el futur. La primera reacció neix de la por al canvi i consisteix en fer allò que sempre s’ha fet, sense una anàlisi de les causes de la situació. La segona reacció consisteix en la innovació sense crítica, és a dir, practicar el canvi pel canvi, sense autocrítica, ni perspectiva. Val la pena analitzar aquestes reaccions que observem en la vida diària.

Fer allò que sempre s’ha fet, pot respondre a una necessitat vital i, en aquest cas, actualitzem la “Traditio”, que, segons el significat original d’aquest terme llatí, equival a la transmissió activa de l’experiència humana, sedimentada en la saviesa popular, al llarg dels segles. Tanmateix, també, pot respondre a un bloqueig personal i social, a causa de la por. Aquesta por al canvi té unes causes i, especialment, la manca d’una anàlisi de la realitat, que ajudi a quedar-se amb el que és correcte i canviar allò que pot millorar la situació. La teràpia per superar la por, passa pel coneixement científic i humanista, elaborat dins del propi grup i contrastat amb els altres grups que pensen diferent.

El canvi pot respondre a la urgència de buscar solucions positives a les crisis que vivim i, en aquest cas, és una actitud correcta, prudent i intel·ligent. Tanmateix, el canvi pel canvi, també, pot respondre a una reacció visceral superficial davant dels reptes que ens afecten a la persona i a la societat, sense discerniment mental, ni criteris d’acció. Aleshores, sovint la situació de crisi encara empitjora.

Amb la finalitat de superar aquesta tensió, hi ha unes condicions de possibilitat, que ens poden ajudar a superar la por al canvi i el canvi sense discerniment. Paga la pena pensar-hi. La primera condició de possibilitat és la necessitat del silenci personal contemplatiu. La teva vida personal la penses lliurement, o bé te la pensen els altres i, especialment, les forces dominants al servei de l’establishment. La segona condició de superació és el diàleg comunitari i estructural. Aquest diàleg social ajuda a purificar el pensament individual, a donar-li qualitat i perspectiva. El resultat d’aquest diàleg, no es limita a sumar les aportacions de tots, sinó que fins i tot en multiplica els resultats.

El silenci personal i el diàleg social, són condicions bàsiques per la renovació democràtica de la nostra societat. Creen un ambient d’esperança i fomenten pactes de cooperació transformadors de la societat. D’aquesta manera, els éssers humans podem albirar un punt blanc a l’horitzó del pelegrinatge històric de la humanitat.

Ramon Prat i Pons
Vicari general de la Diòcesi de Lleida