Narvel porta una vida meticulosa i ordenada com a jardiner en cap de la mansió de la vídua Haverhill (Sigourney Weaver). Una veu en off llegida del seu diari personals ens anirà fent una descripció metafòrica de la seva vida a partir de les diferents formes de jardineria i peculiaritats florals fins el dia en que apareix la Maya, una besneboda de la senyora que molts anys endarrere havia passat alguna temporada a la mansió. El Narvel rep l’encàrrec d’acollir-la com aprenenta amb una voluntat guaridora per la noia. Aquest fet obrirà una nova etapa on es destaparà un passat truculent del nostre protagonista.
Joel Edgerton dona vida amb una bona interpretació a un prototip d’antiheroi molt representatiu del director Paul Schreader —en aquest sentit cal recordar-lo com a guionista dels icònics protagonistes de «Taxi driver»(1976) o «Toro salvaje» (1980)— refugiat en una rutina ritualitzada mentre s’entreveu una olla a pressió continguda amb una vàlvula de seguretat que comença a xiular a través de tots els porus de la seva pell tatuada.
L’aparició i els nous escenaris que obre la Maya permet una segona o tercera oportunitat vital com una forma de rebrotat a la cerca d’un destí on el pes del passat està sempre present com una llosa. És en aquests moments on les teves pròpies decisions poden fer que neixin flors i plantes damunt de l’asfalt de la carretera vital —metàfora gairebé literal en una de les seqüències més atrevides i juganeres de la pel·lícula que anticipa el seu final on el veterà director es permet totes les llicències.
Paul Schrader ens convida a un viatge de redempció en mig d’un triangle de relacions diguem-ne «obscures» on els fantasmes del passat mostrats en forma de mesurades retrospectives i els girs de guió oportuns i enèrgics ens mantenen dins una magnètica atenció encara que els perfils dels personatges quedin un pèl escapçats i el director es permeti una monumental «picada d’ull» final al recurs estereotipat de l’amor guaridor. (6)
