Encara que siguin odioses, les comparacions són difícils d’evitar. Tanmateix, no es pot establir cap semblança rellevant en termes polítics entre el País Basc i Catalunya. Sempre han estat realitats polítiques totalment diferenciades. Avui dia, les diferències polítiques entre ambdues Comunitats històriques són abismals.
Part del nacionalisme català s’identifica amb el nacionalisme basc. I a l’inversa. Sobre sentiments i emocions no hi ha res a dir. Però els fets polítics desvirtuen qualsevol principi de solidaritat entre les dues nacions perifèriques davant del govern central com a «enemic» comú. El País Basc ha rebut un bon tractament polític de part del govern espanyol des de la transició democràtica espanyola. Contràriament, Catalunya sempre ha sigut l’ase dels cops del govern d’Espanya.
Tota Comunitat política vetlla pels seus propis interessos. En conseqüència, la Comunitat històrica basca ja els va aconseguir durant la transició política espanyola (concert econòmic). Si la Comunitat històrica catalana hagués tingut un concert econòmic des de la transició, no existiria el procés sobiranista. Quan una Comunitat política «rica» té tota la capacitat de gestió i administració tributària, només hi ha petits serrells a discutir en aquest estat plurinacional. I presuposant que hi hagués una mala gestió i administració pública, no es podrien buscar «enemics» exteriors sobre hipotètics problemes de finançament de la despesa pública.
Els polítics del PNB han fet tots els papers de l’auca des de la restauració de la democràcia a Espanya. Res a dir. És política. I si convé, els continuaran fent. Idoia Mendia, lideressa del PSE-EE, fa sevir l’expresssió «diálogo de sordos» respecte a la tensa relació política entre el govern de Catalunya i el govern d’Espanya. D’aquesta manera, esgrimeix un dels justificants per la signatura de l’acord amb els nacionalistes moderats bascos amb l’intenció de participar en el govern basc. Res estrany. Idoia Mendia s’ha captingut amb el tradicional comportament jesuític del PNB. Els socialistes bascos n’han aprés. Tenen experiència de govern (2009-2012), i volen tornar a tocar poder. Pactar amb nacionalistes de centredreta no fa mal d’ulls ni desprèn mala olor. Perquè saben que res es mourà a Euskadi. No hi ha motiu. L’acord és la garantia de preservació del privilegiat sistema de finançament del territori comú. I el «diálogo de sordos» és l’enèsima mostra de «solidaritat política» de l’establishment basc amb el nacionalisme català.
Moralitat: Quan es disposa de la clau de la caixa forta comuna d’una comunitat nacional contribuïdora, el pactisme entre forces polítiques contraposades és plausible.
