La Nahalie pertany al grup de persones que no paren d’anar d’aquí cap allà, que construeixen al llarg del anys allò que anomenaríem una existència intensa, burgesa i acomodada. Les obligacions professionals, la rutina intel·lectualment enriquidora amb la seva parella, els fills que s’emancipen, el tenir cura d’una mare obsessiva, les vacances idíl·liques a la costa i l’amistat amb ex-alumnes brillants dibuixen una existència frenètica i plena. Fins que arriba un punt en què tot dóna un gir en rodó i la nostra protagonista es veurà obligada a posar en pràctica tota la seva immensa formació filosòfica com a docent. Haurà de prendre moltes decisions en una època que «recupera la llibertat plena» sense refugiar-se ni en la nostàlgia, la lamentació o el patiment innecessari.
Amb una interpretació imperial de la Isabelle Huppert la directora Mia Hansen-Løve, de la qual no disposo de cap referència, aconsegueix teixir una estructura narrativa sense escletxes amb un to existencialista i poètic que ens permet gaudir d’un cinema elegant, subtil i que captura el moment de forma encisadora. Un cinema amb escenes senzilles i evocadores, amb una emotivitat continguda i una durada precisa que donen dinamisme encara que «no passi res» . Tot ben farcit de referents i frases suggerents al voltant dels elements més cabdals dels binomis vida/mort, ment/cos, la recerca de la felicitat, de la mateixa veritat o del pas del temps. El món de les idees ha de resoldre les qüestions vitals imperioses d’una dona que s’hi ha d’abocar.
Un homenatge a les persones que a partir d’una cultivada reflexió encaren i gaudeixen del que fan i del que han de fer per obligació alhora que superen les frustracions sense permetre en cap moment que la mortificació o el victimisme els superi. Jo diria que estem davant d’una magnífica, vitalista i sàvia lloança a l’esperança i la llibertat personal. (8/10)
