La trama es desenvolupa dins una distopia en temps present que parteix d’una epidèmia que s’encomana entre humans i que provoca mutacions progressives cap una aparença i un comportament d’un animal en concret. Tot i que la primera resposta de les autoritats és inclusiva i de recerca d’una solució medicalitzada, el perill físic, el temor a l’alarma social i la possible propagació fa que s’opti per un confinament selectiu en un espai ampli i tancat. Davant aquesta possibilitat, François i Émile, pare i fill, opten per seguir la mare afectada per tal de no perdre el contacte i intentar un alliberament.
El director Thomas Cailley ja va tractar molt encertadament el trànsit cap a la maduresa a «Les combatens» (2015) per endinsar-se aquesta ocasió en un altra mena de canvi que suposa també una camí entrebancat i dolorós on l’acceptació i la tolerància s’han de posar en mode actiu per tal de superar pors i prejudicis. El director opta en les primeres escenes per obrir múltiples temàtiques d’actualitat al voltant de les servituds del progrés urbanita i desconnectat de la «mare natura», de la medicalització excessiva, dels conflictes generacionals o de les contradiccions diverses al voltant de les «tendències» dins la salut i l’alimentació. Les temàtiques anteriorment citades seran tractades amb més o menys amplitud o encert durant la pel·lícula fins al punt en què, de vegades, tens la impressió de perdre’t una mica tot i que finalment aconseguirem quedar-nos amb un parell de missatges prou clars i entenedors.
Se’n surt molt millor quan navega dins el marc de l’ambientació i la fantasia suggestiva dins una atmosfera intrigant i poètica al voltant d’aquestes persones en mutació, els seus comportaments i la seva progressiva conversió. Uns efectes especials que encisen i s’ajusten a un guió ben lligat sense fer-ne en cap cas un ús abusiu.
Una pel·lícula distingida als festivals de Cannes i Sitges la qual, a partir d’una entretinguda faula fantasiosa i d’aventura, ens interpel·la directament a obrir-nos i acceptar una diversitat que sempre enriqueix, a qüestionar el progrés sense ànima o a plantejar un altra relació amb la natura. La sana reflexió i el dissentiment estan servides. (7)
