«El sostre groc» neix a partir d’un article d’investigació elaborat al diari Ara pels periodistes Albert Llimós i Núria Juanico. Després de llegir-lo i, en col·laboració amb ells, la directora de cinema Isabel Coixet decideix contactar amb les 9 noies ––una part d’elles pertanyents al col·lectiu «Dones a escena»–– les quals, superant les seves pors inicials, s’atreveixen a explicar a càmera i col·laborar amb el projecte. A partir d’aquí s’inicia un camí el qual, malgrat algunes renúncies i entrebancs arribarà a bon port. El procés queda molt ben explicat en la roda de premsa del Festival de Cine de Donostia. Aquesta presentació és un document que val molt la pena revisar perquè en permet deduir perfectament quins són els pals a les rodes que sorgeixen a l’hora d’explicar els fets. Podem concloure aquella màxima que sempre cal recordar en els casos d’abusos: «l’encobriment és delicte». Tal com demostren les múltiples investigacions i casos penals oberts en tot l’estat, sovint costa de demostrar. Tal i com va dir encertadament una persona assistent en la preestrena que va tenir lloc a la sala Screenbox de Lleida, hi ha molts «Antonios» a l’aguait i cal restar vigilants, també en l’àmbit domèstic.
Quant a la part més tècnica, cal esmentar l‘expertesa de la directora per crear una tensió dramàtica prou intensa com per mantenir l’atenció sense abusar en cap cas dels aspectes més morbosos, aconseguint, d’aquesta manera endinsar-nos en les estratègies i excessos d’un abusador convertit en un autèntic entabanador a partir de la seva situació de poder evidenciat, per exemple en una proposta d’activitats no apropiades, les quals només van servir per fomentar la competitivitat entre els participants i així obtenir l’aprovació del «gurú».
La directora, al marge de fer una excel·lent exposició dels fets i dels testimonis com a document de denúncia , aconsegueix, al mateix temps, que tot plegat es converteixi en un acte creatiu en certa mesura guaridor per a les víctimes sense abusar d’una sobreexposició perillosa. En aquest sentit, el fet d’haver establert un grup de recolzament mutu ha estat sense dubte una garantia d’èxit i acceptació.
Com a persona que viu a Lleida, l’afer em provoca certa angúnia i malestar fins al punt que no puc deixar de mostrar una certa satisfacció per les noves denúncies no prescrites, les quals ja resten en mans de la fiscalia. Esperem que el documental que ens ocupa aconsegueixi despertar consciències personals i institucionals que permetin avançar en la prevenció i detecció d’aquests delictes, en especial dins els àmbits de les institucions i entitats educatives i de lleure.
Estem davant un documental valent i necessari que hauria de tenir un recorregut didàctic i que aconsegueix mostrar i encoratjar alhora a partir d’una realització dramàtica molt cuidada i aconseguida. (9)
