Hayao Miyazaki, del qual recordo especialment «El castillo ambulante« i «El viaje de Chihiro«, ens presenta un melodrama a mode testament aprofitant la biografia de Jiro Horikoshi, un dissenyador d’avions entusiasta i vocacional que es converteix en fonamental pel desenvolupament de les flotes nipones de la II Guerra Mundial.
Es tracta d’una barreja de realitat i somnis de formes magistrals amb moments especialment aconseguits que als nostres ulls s’atansen a un infantilisme insubstancial. Cal entrar a la sala sense aquest prejudici cap a l’animació de línies clares i coloristes un pèl sensibleres per poder gaudir plenament d’aquesta excel·lent pel·lícula. Aprofitant que la biografia d’en Jiro transcórre per moments transcendents de la pròpia vida del país es plantegen molts interrogants sense definir de forma contundent i deixant a l’espectador la possibilitat de pensar les respostes. No està fugin d’estudi, al contrari, fa un plantejament des de l’experiència personal dels personatges amb posicionaments prou explícits sense arribar a ser ideològicament definits. Una postura humanista que es manté i s’agraeix per la seva sinceritat malgrat puguis estar en desacord.
Un dels eixos centrals i alhora interrogant que es planteja és la resignació i acceptació, segurament també com a element autobiogràfic, del preu personal a pagar per l’obcecada determinació en perseguir un somni o la bellesa en allò que estas creant compulsivament. En aquest punt cal recordar que els avions d’en Jiro no van tenir rival durant uns anys malgrat participessin, al seu pesar, tràgicament en la Gran Guerra. Un dilema etern al voltant del cost a pagar quan el geni creador se centra exclusivament en la seva obra havent de renunciar a una vida més «mundana».
Una bona pel·lícula que ens aboca a sobre un raig de desmesurada imaginació visual en totes i cadascuna de les escenes amb una subtilesa que et deixa amb la boca oberta malgrat que el ritme narratiu es desunfli cap a la segona meitat i la durada se’t faci un pèl excessiva. (7/10)
