ELLA DORMIA
Ella dormia. El cos recolzat a la vora de la taula, els braços gairebé creuats damunt de la taula i el cap deixat caure sobre els braços.
Ell la mirava. Estava assegut davant d’ella, just en angle recte, al cap de la taula. Amb el colze damunt la taula, el braç enlairat i la mà estirada, deixant que el seu cap es recolzi en la mà, d’aquesta manera podia observar la seua cara amb tot detall. Esbotzant un dolç somriure, ell, es dedicava a passejar la seua mirada pel rostre de l’aimada. S’entretenia a saber si en el cap d’ella hi havia més cabells negres o blancs o grisos.
Mirant aquells ulls clucs, envoltats de petites arrugues, li agradava recordar les migdiades de feia ja trenta anys, quan ella, estirada plàcidament al llit, dormia i ell també la mirava com ara, al mateix temps que suaument, i per a despertar-la, la besava i li acariciava el cabell. Despertar-la així podia comportar conseqüències molt agradables.
Amb la mirada fixa en els seus llavis, li semblava sentir aquells dolços petons de sempre. Tota la seua cara era un conjunt d’amor i no tenia por de recordar, de reviure tot aquell sentiment. Sabia que no es pot tenir por a l’AMOR, ja que qui li té por no sap el que és el veritable AMOR. De sobte, alguna cosa l’amoïna, obre els ulls, estava dormint i tot havia estat un maleït somni. Davant seu una cadira buida, està sol al menjador.
Una sola frase, que ella li havia dit, li venia al cap “Mai t’he aimat, però al llarg d’aquests anys he deixat que tu m’aimessis amb deliri: comoditat.”
No té por a l’AMOR, només dubta de si podrà continuar.
Sinto petit.
09/01/2015
(Autobiogràfic)
A D.S.F.
