Els Reixos com a excusa

Els Reixos com a excusa

dissabte 14 de febrer 2015 - 20:45

Ha arribat el moment d'afrontar una de les preguntes més difícils per una mare: "Mama, alguns nens de la meva classe diuen que en realitat, els regals dels Reixos els compreu vosaltres. Que no existeixen». Glups. «I tu què creus, Emma?" "Jo crec que si no creuen que existeixen, és clar que no existiran". La lògica aplastant va posar fi a la conversa, que seguia innocentment el Teo, que en cap cas podia sospitar que algú tan real com el seu pare i la seva mare es fessin càrrec d'una màgia tan «reial» com la que havia viscut feia pocs dies.

Però el tema Reixos va continuar més enllà del Nadal. L'Emma va anar, juntament amb altres nens i nenes de la seva escola a recollir un dels reconeixements de l'ajuntament de Lleida per la seva participació al concurs de cartes telemàtiques als Reis Mags d'Orient. I nosaltres vam anar a bavejar una estona, que sempre és bo quan ets mare. A l'acte, nois i noies van llegir les cartes guanyadores, que tenien un clar denominador comú: l'ús d'aquell espai epistolar per demanar a tres éssers màgics ben generosos tot allò que és impossible aconseguir a les botigues per més diners que tinguin els patges encarregats de fer realitat els desitjos infantils. Demanaven pau, demanaven justícia social, comprensió, solidaritat, recursos per a famílies que no es podien permetre ni un sostre ni un plat a taula. Demanaven que ens dotessin de generositat i de capacitat per fer un món millor per a tothom. Fins i tot n'hi havia una que va fer ruboritzar les autoritats presents demanant que portessin molt carbó als polítics. Estaven molt bé aquelles cartes. Ens van fer sentir un gran orgull de participar en aquesta educació que va més enllà del consumisme nadalenc. Però tot resultava tan summament dolç i rebonic que em va fer qüestionar si no hauríem de fer un pas més. Tipus l'anunci de l'Ikea en què les criatures primer escriuen la carta als Reixos i després una altra als pares i mares.

Què fem demanant al Melcior, Gaspar i Baltasar pau al món, un sostre per a tothom, una societat sense racisme o fins i tot carbó per als polítics? Això hauria de formar part de la carta als pares i mares. La carta a gent de veritat. A nosaltres, a la ciutadania, com a responsables del funcionament de la societat. Perquè és molt fàcil aplaudir amb emoció i orgull la tendresa d'una nena de 9 anys demanant a uns éssers màgics que cap altra criatura mori en una guerra. O que cap altre infant hagi de patir gana un dia més. O que cap altre nadó emmalalteixi per no tenir aigua. Aplaudir aquestes redaccions i no fer cap més reflexió alimenta la idea que és precisament això, una carta als reis. Un impossible. Un desig llençat a l'univers. Una utopia. Una idea tendra d'uns infants que, pobrets, no saben com funciona el món. No. I nosaltres, tampoc. Potser la carta hauria de començar dient: "Estimats Reis Mags, podríeu portar d'una vegada per totes la consciència als nostres pares i mares que tot, absolutament tot el que anhelem per construir una societat justa està a les nostres mans? Moltes gràcies." Potser sentir la lectura d'una carta tan poc innocent no ens resultaria tan tendre. Però si volem que tot funcioni millor, potser que comencem a assumir que no ha de ser "una carta als Reixos", sinó un objectiu a assolir. I que no depèn d'un miracle, sinó de la nostra actitud i de les nostres actuacions. De la nostra responsabilitat. Com a persones que consumeixen, que treballen, que formen part d'una comunitat, que utilitzen els serveis públics, que paguen impostos, que eduquen, que protesten, que s'informen. I que voten. Tot l'auditori va aplaudir la petició de carbó per als polítics. Què tendra. Quina nena més atrevida. Doncs potser que el carbó ja els hi podem portar nosaltres mateixos, no? Enguany, a Lleida tindrem unes quantes oportunitats.

Segur que l'Emma, l'any que ve, torna a preguntar si els Reixos som nosaltres. Tinc moltes ganes de respondre: "Sí, Emma, sí. I estem treballant per a fer realitat tot el que vau demanar."

Comparteix-ho

Sobre l'autor

imatge de amaiarodrigo
Periodista i mama. Per tant, sóc experta en fer vàries coses alhora. Però també sóc filla, companya, germana, amiga, feminista, ciutadana, optimista, fan de les reflexions i de tot allò fet amb calma, de la coherència i de l'inconformisme. Sobretot sóc participant, de la vida, de l'entusiasme i de tot allò que signifiqui construir, transformar i caminar cap a un futur millor. Perquè crec que és possible.
Segueix-me :

Darreres entrades de l'autor