Dia d’una gran plenitud. Els últims dies d’agost obren les portes de la maduresa dels fruits. És temps de recollir. El sol vermelleja tímidament a trenc d’alba. La silueta del campanar es presenta amb ombres precises i misterioses. Toquen els quarts i les hores. Les campanes no fan mai vacances. Acompanyen el son dels que dormen o bé recorden l’inexorable pas del temps dels que frisen per començar a caminar a la fresca de les primeres hores del dia. La gent gran camina més. Perquè no dorm o perquè ha de fer exercici.
A les set del matí hi ha silenci. Només el soroll difús dels cotxes que passen a la carretera de la vall, una mica lluny, donen constància de que el día ja branda. Els rajos de sol penetren directament a la vista. La visera de la mà és inevitable en aquestes hores enlluernadores.
Enguany, les orenetes i les falcilles no són tan abundants. Potser és la sequera. Els conills salten pels camins i busquen les marjades per amagar-se als caus. Avui n’he vist un de mort al mig del camí. Les perdiuetes ja són grans i han abandonat la camada de la parella que les va covar abans de la sega. Coloms i tudons canten des d’indrets no identificats. El mateix passa amb les granotes i altres animals que viuen d’amagat. Els rap penats fan respecte quan cabriolegen als nassos del personal en entrar a la nit fosca. Són animals que habiten en les tenebres.
Els gats i gossos donen voltes pels carrers poc freqüentats. Trenquen el silenci estiuenc amb corredisses o bé buixint esporàdicament. A l’agost a les set ja és fosc, diuen els més antics. Certament, el dia s’escurça i el calor perd la intensitat dels fatigosos dies del mes de juliol.
Els grills i les cigales canten sense esme. És un só persistent, inútil, canten per cantar, perquè no tenen res més a fer. Però són la constància que l’estiu encara no ha marxat del tot.
Les figueres van madurant gradualment el seu fruit. És un dels arbres més antics, mediterranis, bíblics, que té arrels poderoses que cerquen l’aigua i poden destruir una cisterna que estigui a la vora. No aboquen tot el fruit d’una vegada. La visita a la figuera és esporàdica. Sempre se’n cullen unes quantes. Des de meitats d’agost fins a finals de setembre.
Les figues es posen toves, pansides, pengen del mànec que en el seu moment es trenca i cauen a terra. Cal collir-les quan el seu coll es torça i conté la dolçor més característica d’aquestes terres de secà.
Les vinyes encara són verdes del tot. Les sarments amaguen els raïms que comencen a groguejar. La maduresa s’atansa i la verema és qüestió de dies. Quin caprici més antic és anar arrencant grans de raïm per provar si són madurs. Ho són. Tot es madur en aquest final d’agost.
Queden encara fent-se, madurant, les nous, els codonys i els palosantos. Les ametlles ja s’esberlen i s’han de collir abans de que una pluja o una ventada les faci caure a terra. Ens dirigim cap a la tardor, la trencadissa dels colors, el recull dels fruits. Tot arriba de manera inexorable, metòdica, sense fallar mai.
La naturalesa no viu els cicles de la política ni dels capricis que tot sovint ens neguitegen. La naturalesa és sòbria, tranquil·la, que exhibeix les seves lleis exactes. Hi ha una vella dita que ve de lluny que diu que «Déu perdona sempre, l’home alguna vegada, però la naturalesa no perdona mai». Si goses alterar el seu curs natural, la seva potència aclaparadora, els seus ritmes, s’hi torna. I a vegades, ho fa de manera desproporcionada, emprenyada, injusta i venjativa. No és aconsellable menystenir-la.
Article original: Foixblog.com
