Tots els pobles s’enamoren dels seus símbols, que els transformen en emocions a través de desfilades militars, celebracions patriòtiques, festes socials o victòries esportives. Rússia viu aquests dies un gran festival del nacionalisme esportiu que mou els sentiments de centenars de milions de persones de països i continents diferents, des de Senegal fins a Japó.
Els anglesos no perden el seu entusiasme cap a la monarquia encara que sigui una institució que no té cap poder polític. La reina Isabel II, als seus 92 anys, llueix amb elegància la seva vellesa, porta teles de colors forts, assisteix a noces de néts i reuneix a besnéts, sense que la seva legitimitat sigui discutida. Els anglesos són amants dels seus símbols com ho són els francesos, canadencs, russos, nord-americans i alemanys. Tot poble i tota cultura té els seus imprescindibles i respectables símbols d’identitat. La simbologia espanyola existeix i és tant potent com variada.
El problema es planteja quan els símbols ho són tot. Tornant als anglesos, van saber fer revolucions que no ataquessin el principi de legitimitat i no es van fiar dels fonaments abstractes de la política. És simptomàtic que ni el feixisme ni l’estalinisme poguessin suscitar emoció més que en uns pocs en els anys trenta del segle passat. Tenen l’avantatge que no es confien dels intel·lectuals als quals escolten atentament, però van al pràctic, als interessos, a la realitat de la vida ordinària.
Just al contrari del que vivim a Catalunya des de fa ja sis anys, on la simbologia i les gesticulacions han substituït a la política. La retòrica independentista ha dibuixat enemics externs i interns. Ha actuat al marge de la llei sabent el que això comportava i després ha teixit una molt intel·ligent xarxa de simbologia permanent que manté l’entusiasme de molts. El procés no ha desaparegut, però ha fracassat si s’ha de jutjar pels resultats. I ningú ho vol admetre. S’ha produït un canvi en el panorama polític i en comptes d’aprofitar els nous vents que bufen per intentar restaurar la cristalleria trencada, se segueix amb el mateix discurs.
Mariano Rajoy ja no està. Pedro Sánchez no entusiasma. Ara, el focus és el Rei, al que no es vol saludar a Tarragona malgrat la inauguració dels Jocs del Mediterrani. Seguim en la política dels gestos simbòlics que no condueixen a cap port. Com deia el clàssic, contra l’estupidesa fins als déus lluiten en va.
Article original: foixblog.com
