El camí de tornada a casa després de veure "Emília Pérez" és un allau de pensaments després d'haver viscut una experiència cinematogràfica singular. Decideixo deixar-ho reposar tot un dia per començar a teclejar i aquí estic després que, durant aquest interval, la peli s'hagi proclamat la clara guanyadora als premis de l'Acadèmia de Cinema Europeu (pel·lícula, direcció, actriu, guió, muntatge). Els premis són merescuts i possiblement no seran els darrers (penseu que competia amb el mateix Almodóvar...).

J. Audiart és un director atrevit i heterogeni. La primera cinta que recordo d'ell és un punyent drama carcerari —"Un profeta" (2009),  per continuar amb un duríssim melodrama —"De óxido y hueso" (2012), un western peculiar —"Los hermanos sister" (2018) i un entretingut drama romàntic coral —"Paris, distrito 13" (2021). Sense oblidar per a res a "Dheepan" (2015), un destacadíssim drama social sobre la immigració i que he pogut visionar al catàleg de Filmin.

Des del primer minut de la projecció comprovem com el director s'està llançant al vuit sense cordes de seguretat amb una valenta presentació del personatge de la Rita, una advocadessa d'èxit molt descontenta amb la seva feina defensant autèntics assassins masclistes. Escena que acaba amb una cançó que entra amb una evocadora naturalitat i t'enganxa a partir d'un muntatge prodigiós. L'argument es va desfilant amb imatges poderoses i una posada en escena que arriba moltes vegades al prodigi. No obstant tot es desboca amb l'aparició d'una Emilia Pérez encarnada per l'actriu Karla Sofia Gascón que es menja la pantalla sense contemplacions alhora que es van desgranant plantejaments ètics d'una actualitat i profunditat admirables. En algun moment del metratge tinc la impressió que aquesta profusió de missatges es podria quedar en la banalitat. Doncs, ben al contrari! Els encertats dilemes sobre la culpa, la redempció, el perdó, els remordiments, la violència, l'esperança o la mateixa hipocresia es combinen de forma clarivident em mig d'un viatge emotiu i estètic en concordança plena amb tot allò que es vol transmetre. Fins i tot podem detectar diferents enfocaments o atmosferes en funció del tram: un thriller musical  inicial es transforma en un camí de redempció gairebé naïf per acabar en un fosquíssim drama de violència barroca. Un autèntica bogeria que de vegades pot semblar que aclapara o que ens atabala amb tant de missatge.

Feliçment "Emília Pérez" és una pel·lícula sortida de mare per la seva originalitat i atreviment que, en la seva aparent imperfecció, ens avoca a una experiència vibrant, que traspua un emotiu vitalisme, que sorprèn en els seus números musicals i que, fonamentada en uns destacadíssimes interpretacions, resulta creïble malgrat el seu argument esbojarrat. Una bona manera de tancar l'any cinematogràfic. (8,5)