He trobat una senyora desconeguda al capvespre a la vorera nord de Francesc Macià. Diu que em coneix, que em segueix i que no està sempre d’acord amb les meves posicions. Però, afegeix, m’agrada parlar amb persones que discrepo des de l’elegància i el «fair play». Pensava que seria una conversa fugissera, ràpida, gairebé protocolària.
El fet és que hem estat enraonant més de mitja hora llarga en el lloc on la plaça Macià comença a dibuixar la seva curvatura, just davant la sabateria que inicia el trajecte fins al mític Sandor, lloc on la burgesia barcelonina encara s’hi sent còmoda malgrat la concepció Ikea de la cafeteria de gent que no necessita la feina, que viu de rendes o bé cabila sobre les contingències de tot plegat. La vida a Sandor és la d’un balneari de gent que no li passa res.
La senyora em diu que no era independentista i que s’hi ha tornat perquè el que Espanya està fent amb Catalunya no es pot tolerar més. Diu que li agrada parlar amb algú que li pot rebatre els seus arguments i perquè no discuteix la meva catalanitat. Es declara pujolista encara que admet les taques, les llànties, que l’ex president porta a la camisa, la corbata i el tratge. Alguns coneguts em saluden i se sorprenent de la animada conversa amb una senyora al bell mig de Francesc Macià.
Atacs a la judicatura, al Partit Popular, als socialistes i a tots aquells que impedeixen que Catalunya pugui decidir el seu destí. Els socialistes espanyols mereixen mès crèdit que els catalans. Li dic que Espanya té molts defectes, imperfeccions i mancances democràtiques. Però que voler declarar unilateralment la independència em sembla un acte voluntariós, un desig legítim, una opció política legítima però poc realista.
La senyora representa una segment de la societat catalana que s’ha fet independentista i repeteix el discurs que s’ha construït en els mitjans públics i privats en els últims anys. Amb aquesta senyora m’hi puc entendre perquè, segons em diu, tota la seva família ha respirat catalanisme, realisme, des de la seva infantesa. Penso que aquesta trobada és un indici de com haurien d’anar les coses a Catalunya en els propers temps.
Parlar, enraonar, debatre. No com trencar amb l’Espanya odiosa sinó com mantenir els ponts, fràgils sí, però ponts, entre dues realitats cada cop més separades per discursos que no responen al sentiment general de la gent d’aquí i d’Espanya. Ens acomiadem varies vegades però seguim parlant. Amb la complicitat de persones que volem trobar una solució possible al conflicte.
La senyora té arguments emocionalment convincents. Pertany a la burgesia que votava Pujol i que el considera estadista malgrat les taques d’última hora. Però no em sap defensar la manera en que la independència ha estat dirigida políticament en els darrers anys. Ens acomiadem després dels reiterats petons respectius davant de gent que ens mira amb curiositat.
Li dic que s’ha de preparar al país davant la frustració, una més, que s’atansa. Li esmento el que em deia Albert Manent en els últims anys de la seva vida. El que hem d’evitar, Foix, és una nova frustració. La gent no és responsable, li dic, sinó els que han pensat que es podia jugar amb la gent i els seus sentiments i legítimes il·lusions. Aquests sí que són responsables.
Amb aquesta persona que he compartit una civilitzada conversa en una cantonada de Francesc Macià m’hi puc entendre. Ens podem entendre. Ens estimem el país, la cultura, la llengua i el que Josep Ferrater deia la forma de vida dels catalans. La senyora no mostrava ínfules de supremacia, ans al contrari. He interpretat que era una liberal que s’ha fet independentista. Cap problema. Ens acomiadem dient-li que sí, que d’acord, però tal com s’ha fet no s’arribarà enlloc. Cal recosir els estrips que s’han produït. La gent segueix observant amb curiositat aquesta conversa entre dues persones que poden parlar des de la discrepància.
Article original: foixblog.com
