Surto de la sala realment trasbalsat. L’experiència visual i emotiva viscuda m’ha deixat prou impactat com per decidir deixar passar uns dies abans de posar-me a escriure aquestes ratlles.
L’impacte visual es fonamenta en unes imatges de l’illa de Islàndia d’una varietat, una riquesa i una singularitat que s’atansa molt al concepte de bellesa mostrant-nos una naturalesa indòmita i d’una cruesa que fa realment molt difícil la supervivència humana en un lloc on ni els arbres poden arrelar.
L’impacte emotiu gira al voltant d’una trama i uns personatges dels quals faig una interpretació que passo a descriure.
Cal tenir en compte en primer lloc que es tracta d’una coproducció danesa/islandesa ubicada en un temps, el segle XIX, en el que la illa era una colònia del país continental. Un fet que determina una mica al director en el sentit de no decantar la balança.
La pel·lícula comença amb una llarga petició d’un vell sacerdot luterà danès que li fa al jove, també sacerdot, Lucas per encomanar-li –amb una visió totalment paternalista i colonial– una missió evangelitzadora i salvadora d’una terra feréstega i uns habitants d’una rudesa granítica. Lucas decideix no anar directament a la zona habitada de l’ illa i fer una mena de safari fotogràfic per tal de captar la majestuositat del lloc, això sí, amb una actitud d’una espiritualitat altiva i fatxenda que contrastarà de forma eloqüent i finalment violenta amb Ragnar, el seu guia islandès i encarregat de la expedició, un home fornit, vital i pràctic que es convertirà en el seu oposat narratiu. Aquesta lluita entre la part mística i espiritual d’un Lucas obsedit en captar l’ànima de la fastuosa natura contra una personalitat corpòria i utilitària del Ragnat culminarà en una simbòlica i dramàtica lluita que ens situarà a les portes d’un, també molt simbòlic, desenllaç final. Aquest fil narratiu dominat s’acompanya de forma impactant d’unes imatges que van molt més enllà de la seva bellesa per mostrar-nos l’absurditat de l’arrogància i la beneiteria humanes per dominar o captar una immensitat inabastable i en canvi permanent.
Aquesta crítica evident a la vanitat masculina i individualista queda també contrastada en una part final on la part col·lectiva, fraternal, femenina i vitalista queda plasmada amb unes portentoses panoràmiques festives i musicals d’un grup de gent d’una admirable capacitat de supervivència. Part final importantíssima per donar sentit a tot plegat on les escenes es van succeint sense massa continuïtat però que mantenen aquella força impactant pròpia de tot el metratge.
«Godland» exigeix alhora que t’embolica d’una forma misteriosa mentre et deixa prou intranquil com per abocar-te a una intensa reflexió sobre tot allò que es planteja al voltant d’elements essencials de l’existència, la nostra relació amb la natura i la necessitat vital de la col·lectivitat. (7,5)
