"Érase una vez... en Hollywood": fabulós i juganer homenatge

"Érase una vez... en Hollywood": fabulós i juganer homenatge

diumenge 18 d'agost 2019 - 16:15
"Érase una vez... en Hollywood": fabulós i juganer homenatge

Començo a escriure escoltant aquesta selecció musical magnífica lligada a la pel·lícula de forma inseparable. No sé quin percentatge del seu valor se li pot assignar però es del tot segur que és molt elevat.
Continuo escrivint amb el goig d'haver viscut una experiència cinematogràfica que segurament estarà entre les millors de l'any. Tarantino continua sent ell mateix malgrat que abandona, encertadament al meu entendre, aquella rotunditat rabiosa i transcendent (el regust amargant de "Los odiosos ocho" encara em retorna) per explorar amb una contundència pròpia d'ell una època Hollywoodiana en decadència que havia de donar pas a un altra igual o més brillant amb un divertiment rialler, d'homenatge irònic i amb narració saltirona que supera una linealitat insulsa
L'argument gira al voltant de tres personatges i no pas dos. Un actor en decadència i el seu doble que ha acabat sent el seu majordom mantenen una amistat fèrria i tenen per veïna a la Sharon Tate en una zona acomodada del Los Àngeles de 1969. Voldria destacar la majúscula interpretació de la Margot Robbie (la recordo especialment per "Tonya") que pot quedar injustament eclipsada per la parella d'actors consagrats i de renom que acaparen el protagonisme sense escapçar gens els seus mèrits.
La primera part contemplativa sembla que sigui una successió inconnexa de situacions amb un allau de referències i cançons en un divertiment sublim sense que passi res significatiu a nivell argumental. Un passeig magnífic per l'època amb els cotxes amunt i avall i amb algunes escenes d'una màgia memorable entre les quals destacaria la de la Sharon Tate al cinema o la part del Bruce Lee. En aquest punt voldria mencionar l'excés de talls i retrospectives que es trobem en múltiples ocasions i que poden crear confusió. També es podria qualificar de vigorós dinamisme que obliga la teva atenció activa. Aquesta seria una de les meves incerteses que no li donaria més importància.
Quentin Tarantino ens regala el seu costat més personal en un homenatge sincer i un viatge al seu imaginari més íntim i evocador on combina la ironia i el drama amb una proposta enginyosa i d'un respecte memorable per un món que és la seva vida. Tarantino es fusiona en un acte d'estima inqüestionable, emotiu i suggerent fruit d'una tasca meticulosa i gegantina. Mentre la selecció musical continua sonant permeteu-me uns darrers consells: no us la perdeu pas, aneu preparats per la seva durada i no marxeu amb els títols de crèdits. Tingueu bon cinema.(9/10).

Comparteix-ho

Sobre l'autor

imatge de MacPelegri
Exdocent i amant a temps parcial del cinema com a experiència vital, emotiva i onírica. Fugitiu dels meus fantasmes als quals intento deixar sempre fora de la sala.
Segueix-me :

Altres entrades del autor