Les cares de Mariano Rajoy i Pedro Sánchez no traspuaven gaire tensió en la seva darrera reunió del 13 de juliol. La forta antipatia mútua estava més continguda. Però impossible d’amagar del tot, malgrat els esforços de dissimulació.

La “química”, feeling i afinitat o la seva manca és inherent a les relacions interpersonals en tots els àmbits de la vida. Quan una relació traspassa la seva fase epidèrmica, pot passar que la mancança inicial de “química” es transformi en afinitat. I al contrari. Però de vegades un s’ha d’empassar l’orgull i suportar. I es té poc marge de maniobra en aquest aspecte dins l’àmbit professional. Toca complir.

No descobreixo la sopa d’all amb l’explicació de més amunt. És més, sembla que no hi hagi un veritable estira-i-arronsa i confrontacions constructives de programes electorals entre els partits d’àmbit estatal. S’ha passat a l’acció de debò més enllà del ‘postureig’? Perquè un té la sensació que ens encaminem cap a unes terceres eleccions sense que els dos grans partits tradicionals espanyols –PSOE i PP- es treballin la multiplicitat de conflictes temàtics per a la consecució d’un acord de mínims. I d’aquesta manera, desbloquejar la legislatura i arrencar amb la preceptiva investidura del càrrec de president del govern.

Les segones eleccions generals s’entenien com a lògiques. Potser, encara, s’havien de fer a la idea que el bipartidisme imperfecte amb els partits nacionalistes com a “partits frontisses” s’havia acabat. A més a més, el pactisme sempre és i ha estat un valor polític estrany dins la política espanyola. I per l’últim, s’ha de pensar massa per trobar punts de contacte respecte al gran nombre d’afers polítics que no tenen res a veure amb Catalunya.

De la manera que està encallada la XII Legislatura d’Espanya, la posada en marxa de la XI Legislatura del Parlament de Catalunya podria servir com a referència pels partits d’àmbit estatal. La CUP es va fixar en la figura d’Artur Mas com a condició sine qua non per arribar a un acord. El presidenciable Mas va renunciar generosament al càrrec a l’últim moment el passat 9 de gener. Va actuar d’acord amb el nostrat pactisme. I ara, almenys, sabem amb total seguretat que el pactisme no és el fort dels cupaires... 

Tornant a la política espanyola, l'Albert Rivera no pot dragar a Francesc Homs. Tocar el voraviu a Albert Rivera s'ha convertit en afició per a Homs. Ara, Pablo Iglesias ha perdut aquell feeling amb l'Albert Rivera. La incipient afinitat d'Albert Rivera envers Pablo Iglesias se n'ha anat als llimbs. Pedro Sánchez no pot veure ni en pintura a Mariano Rajoy. I Pedro Sánchez no passarà mai pel davallador de Mariano Rajoy. Tot és personal. S’han repetit eleccions i tot ha quedat igual que abans com deien els pronòstics; el temps s’escorre... potser s'espera l'arribada del sant esperit amb el desllorigador en el darrer moment.

Comptat i debatut, seria vergonyós que cap dels presidenciable es fes a un costat en cas de terceres eleccions generals. El mínim seria captenir-se amb responsabilitat política per pèrdua de temps i recursos. Si arribés el cas, Mariano Rajoy i Pedro Sánchez haurien de ser els primers en donar exemple. Pressuposant-ho, faran el pas?

El càstig de Sísif plana sobre la política espanyola. Sísif fou el rei llegendari de Corint, fill d’Èdol, que va cometre la insensatesa d’encadenar la Mort als Inferns. Era qüestió de temps que els Déus se n’assabentessin. L’autoengany és possible, però impossible enganyar els Déus. Per això, el rei Sísif va ser condemnat a empènyer muntanya amunt una roca, la qual, però, sempre rodolava cap avall abans d’arribar al cim.

S’han fet moltes interpretacions sobre el mite de Sísif. El filòsof absurdista francès Albert Camus (1913-1960) va concloure, canviant la seva reflexió inicial sobre el càstig de Sísif, que el sentit de la vida no és fer el cim, sinó el costerut camí en si mateix; i s'ha de fer de la manera més joiosa possible. En canvi, el poeta i filòsof romà Lucreci ( 99 a. C.- 55 a. C.) va interpretar l’esforç sense recompensa de Sísif com el que fan els polítics per aconseguir obstinadament el poder pel poder com si fossin autòmats, malgrat no pugui ser. És increïble, però l’impàs de la política espanyola actual té més de 2000 anys. Lucreci se’l va imaginar al segle I a. C.