"Frantz": dol, perdó, mentides i supervivència
Davant la tomba d'un jove alemany mort a la primera guerra mundial recent acabada es troben la seva promesa i un jove francès que també hi deixa flors. En aquest moment s'inicia una relació a partir del dol comú per la pèrdua a pesar de les ferides que queden encara obertes entre les dues nacions enemigues.
Un blanc i negre elegant ocupa la majoria de metratge per destacar el dolor intens que acompanya els personatges mentre el color apareix dins les escenes en les que la vida i l'esperança reneix encara que sigui de vegades a costa de falses il·lusions que s'afegeixen a l'actitud juganera i d'engany que sempre acompanya al director.
F. Ozon, que recordem de bon grat per "En la casa" (2012), no es conforma amb construir un melodrama romàntic. A partir d'aquesta primera capa ens ofereix un profund al·legat antibel·licista, una bella història sobre el sentiment de culpa i el perdó i una reflexió intensa sobre la mentida benevolent per substituir la veritat massa dolorosa. Fins i tot podem dir que el romanticisme és més un engany i una il·lusió que una realitat dins el film. El director juga amb l'espectador presentant-nos unes ensucrades escenes d'una aparença simplista i evident que literalment "ens deixa amb un pam de nas". Un divertiment magnífic i juganer que ens fascinarà si mantenim aquesta actitud.
Els dos intèrprets estan a una alçada notable. Pierre Niney aconsegueix donar al personatge aquell atractiu i ambigüitat d'acord amb el to de la cinta. Paula Beer afegeix la intensitat del dol profund i del romanticisme que va molt més enllà.
A pesar que hi ha una part central del metratge que decau, tot plegat ens presenta una pel·lícula rica pels seus girs i matisos als quals hem d'estar sempre alerta fins una escena final fascinant. Una obra amb una varietat emocional que defuig la hipocresia i es capbussa en una complexitat enriquidora i ben travada. (7,5/10)