Dos dies sencers. Les pel·lícules que em sacsegen necessiten dos dies per deixar que tot plegat es sedimenti i es pugui expressar sense que l'emoció pugui tòrcer els comentaris. Dos dies en què vas donant tombs i llegint esporàdicament altres blocs i publicacions fins que tot va encaixant. A veure si ho puc expressar tal i com ho sento en les properes línies.

Una idíl·lica setmana de vacances al Alps francesos d'una benestant família sueca formada per la parella adulta i la parelleta de fills és la protagonista d'un allau controlat a l'estació que causa una breu situació de pànic. La reacció del pare és el tret de sortida d'una escletxa entre les relacions de la parella i la família. El patetisme en la forma de negar primer i avergonyir-se després del Tomàs és el centre de la trama amb l'acompanyament d'una parella d'amics que donen el contrapunt i també es veuen esquitxats per les reflexions i converses del grup.

La ferida es va furgant a poc a poc fins arribar al moll del ós d'una forma prou dolorosa sense cap intenció de passar pàgina. La contraposició entre l'instin més primari i el paper en què  la tradició més encarcarada ha assignat al mascle dins la família provoca un trasbals en el qual l'espectador no es troba mai còmode i es fa totalment impossible identificar-se amb alguns dels personatges. El director té l'habilitat de situar-nos en una posició d'observador allunyat, com si es tractés d'un experiment de laboratori al qual hem d'observar i treure les nostres pròpies conclusions. En certa mesura som com el personatge del netejador que no diu paraula malgrat que sigui testimoni involuntari de tot el que està passant. Davant la nostra mirada atònita veiem com els "indestructibles" llaços familiars es van desmantellant sense contemplacions per una situació totalment atzarosa i que no dura més de trenta segons.

Una mirada freda, profunda i contundent que mereix una certa paciència i distanciament per poder contemplar i analitzar la fragilitat de la família com una de les institucions més venerades. Una mirada que en cap moment indica el camí de sortida, arribant així, al meu entendre, a ridiculitzar en dos escenes memorables els tòpics del mascle heroi i el racional deixant-nos orfes de solucions tot empeltant el dubte i la incertessa sense contemplacions.(8/10)