Aquesta amable comèdia està basada en un fet real. L’any 2014 un pescador de la reduïda i controlada costa de Gaza va trobar una estàtua grega de bronze en perfecte estat i que representava el deu Apol·lo. No se sap ben bé on va acabar aquesta troballa. Al nostre protagonista Siham li passa el mateix i decideix amagar-la a casa seva alhora que està pensant l’estratègia per declarar-se a la Issa. Val a dir que la parella protagonista ronda els 60 anys i una cosa tan senzilla es complica per l’edat, perquè ella es vídua amb una filla universitària i per la pressió familiar de la germana del Siham que pretén treure-li del cap mentre busca «solucions alternatives».
El valor d’una comèdia es mesura per la lucidesa dels seus acudits i situacions però també per la seva capacitat d’emmirallar subtilment una societat carregada de prejudicis, corrupció i decadència. Es pot fer una comèdia en mig d’un autèntic infern com el que està vivint la franja de Gaza?. Els germans Nasser ens demostren que sí, mantenint sempre un respecte sincer cap una societat i uns personatges que intenten viure en dignitat i la corresponent alegria. No és fàcil aconseguir aquell punt d’ironia ajustat davant talls de llum diaris, un control social asfixiant, una diàspora permanent o una corrupció generalitzada sense provocar un comprensible rebuig.
Una petita objecció que es pot comentar seria la falta de connexió entre les dues trames que es desenvolupen en paral·lel. La unió de les dues línies dramàtiques hauria estat un bon colofó a tota una sèrie de diàlegs i escenes resoltes amb un destacat enginy i consolidant tot plegat per unes interpretacions ben ajustades al to que ens transmet l’obra: un amor madur dins una comèdia continguda i senzilla amb el respecte sempre per bandera. (6,5)
