L’estiu té aquestes coses: la canalla vol anar al cinema i intentes buscar alguna cosa que en primer lloc els agradi i en segon terme et pugui entretenir a tu mateix. Llegeixo abans d’entrar que conté referències múltiples i nostàlgiques als 70′-80′ (amb la venerada «Star Wars» pel mig), miro en diagonal alguna valoració i, per acabar-ho d’arrodonir, triem l’opció de les 3D per tal que la cosa es pugui digerir millor.
Estem davant un producte Marvel/Disney, apte per a un consum immediat, amb tot els tòpics propis dels superherois i que es deixa veure com a entreteniment passatger i estiuenc tot i que també conté un atractiu entre insolent i fresc que et fa dubtar si estem davant el principi d’una saga que pot marcar una època… a les taquilles i a la memòria col·lectiva.
La narrativa és obvia i simple: es tracta de salvar la galàxia davant l’amenaça d’un objecte ultrapoderós que arriba a les mans d’un hiperdolent. Per aconseguir-ho s’han de conjuminar en un grup ben peculiar les voluntats de cinc personatges extrems i, alhora, complementaris que aturaran la destrucció d’un civilitzat planeta: un heroi per accident i una actualització de Han Solo (Peter Quill interpretat per Chris Pratt), una heroïna lluitadora i entrenada (Zoe Saldana en el paper de Gamora) i tres acompanyants que els podem identificar amb la força venjadora de Drax, l’enginy tecnològic i bipolar de la gineta Rocket i la generosa noblesa de l’arbre humanitzat Groot. Un grup de protagonistes ben dibuixat amb un atractiu poderós que donen molt de joc per futures i inevitables entregues mentre els personatges secundaris queden totalment desenfocats i sense definició. Al menys caldria esforçar-se molt més amb el maligne Ronan.
L’acció flueix sense massa entrebancs i es pot gaudir de dues hores d’entreteniment amb tocs d’ironia beneita i plena de girs masclistes alhora que l’emoció es fonamenta molt més en les propostes tècniques o estètiques que en elements o girs en el guió. Als pocs minuts saps perfectament com acabarà tot, la incògnita recau en l’acció i en l’atractiu dels diferents mons que ens van presentant.
Resulta curiosa el que podríem anomenar l’empremta Disney des d’un bon principi: la mort dolorosa i cruel de la mare amb una absència absoluta i enigmàtica del pare (a Bambi del 1942 ja passava!!).
Els referents musicals a les dècades esmentades també són ben curioses amb la «recuperació» del reproductor de cintes de cassetes portàtil –el walkman– amb els seus auriculars inclosos i que va ser un autèntic fenomen a l’època.
Tot plegat un producte de factoria amb tots els elements necessaris per atraure a un ampli ventall de públic (grups d’herois heterogeni, acció i estètica trepidant, ironia insubstancial, amor insinuat amb sexe inexistent i referents nostàlgics pels acompanyants) que es deixa veure apel·lant als estereotips més trillats (tot i que s’agraeix la supressió definitiva de l’heroi bonàs i «pagafantas») i que es mereix un 8 com entreteniment i no més d’un 3 com a cinema.
