Que s’ho facin mirar. No sé què més necessiten. Quins altres resultats calen per què el PSC toqui de peus a terra? Ha arribat el moment d’actuar i deixar enrere les lamentacions. Els resultats de les Europees no son extrapolables, d’acord però atenció! A la província de Lleida, el PSC només ha guanyat en 4 pobles de la Vall d’Aran: Bossòst, es Bòrdes, Canejan i Les. Falta un any per les municipals i els socialistes van costa avall i sense frens.

Ni tant sols la ciutat de Lleida se’n salva, habitual oasi socialista a les municipals, amb aquests resultats el PSC passa a ser quarta força política a la capital. Del 32 per cent dels vots a les Europees del 2009 al 13 per cent d’ara. Els resultats no son extrapolables, sí, però en un any aquesta tendència es capgirarà? Trontolla la Paeria amb el govern que hi ha actualment, no hi ha dubte que de cara al 2015 no parlarem de majories absolutes i que els partits d’esquerra tornaran a ocupar seients al ple.

A la resta de l’Estat espanyol sembla que els socialistes ja no es miren tant el melic. Ja era massa descarat desviar les mirades cap a un altre lloc. El secretari general del PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba es retira i al País Basc, Patxi López dimiteix pels mals resultats del PSE.

I a Catalunya? Què pensa fer el PSC? Renovar-se o morir. És evident que passa de renovar-se i va directe al clot. I qui dirigeix aquest partit a dia d’avui no té cap intenció de llençar la tovallola. Actitud egoista o estratègica? Es busca esgotar del tot a Pere Navarro perquè el PSC reneixi de les seves cendres? S’està treballant des del costat fosc per alçar un nou líder?  Al PSC hi ha discrepància però també hi deu haver por. El sector crític no marxa, no comença de zero, s’agafa a un projecte i a una tradició que, a Catalunya, ja no existeix. Potser ara, finalment, se n’adonaran i començarà el degoteig.

La política desgasta i cansa a parts iguals als ciutadans. Potser les eleccions al Parlament Europeu no desperten interès a la gran majoria, la participació ho demostra, malgrat l'augment de deu punts a Catalunya. Però les conseqüències d'aquestes eleccions son letals. En moment de desencís calen persones que també sàpiguen gestionar emocions, que entenguin els sentiments. I Catalunya viu un procés d’il•lusió, en què lliurement els ciutadans han dit que ja n’hi ha prou. ERC i la CUP ho han defensat sempre, CIU i ICV se n’han adonat, s’hi han sumat i els resultats els han acompanyat. S’han renovat els discursos a base d’escoltar el poble.. ahh, la democràcia, el saber fer de la majoria. La majoria parla, els governants escolten –o no-  i les urnes passen factura.

S’obre un gran procés de reflexió, de reunions entre passadissos, de trucades, de missatges, de trobades oficials i extraoficials i sobretot, d’un expectant 9 de novembre, la propera cita que els catalans hem de tenir a les urnes.