Les campanyes electorals són representacions d’alt voltatge per a conquistar o preservar el poder. Tot és exagerat i, alhora, tot és insignificant. Els eslògans resumeixen pensaments, estratègies i maneres d’arribar al gran públic de manera comprensible. No sempre s’aconsegueix.
Els polítics s’insulten, es despullen, contesten qualsevol pregunta del periodisme que camina a la caça del titular. L’historiador Hobsbawn deia que l’arma secreta de l’historiador és la retrospectiva i que sempre es guanya en les carreres si s’aposta quan els cavalls ja han acabat de córrer. Un periodista, per contra, escriu amb la història en suspens amb la pressió d’interpretar la història quan la història encara no ha decidit.
Les baralles electorals són efímeres i superficials. Les qüestions de fons, que són les que importen, no apareixen en els discursos inflamats d’última hora. El primer dia de campanya es va saber que la fàbrica Nissan acomiadaria a 600 treballadors, una cinquena part dels quals formen part de la plantilla a Barcelona. Aquesta notícia no va merèixer l’atenció de cap dels candidats.
El tema recurrent és el que ocorrerà el dia després, és a dir, com i qui ocuparà el poder. Aquestes eleccions no són les més importants de la història sinó el pols clàssic entre la dreta i l’esquerra, els dos blocs de sempre. En aquesta ocasió el conflicte català ha entrat en campanya de les generals. I, per molt complicat que sigui el problema, molts electors votaran en aquesta clau. Qui pot canalitzar millor, trobar vies de sortida a la crisi que dura més de set anys? Si Catalunya és la qüestió, molts votants pensaran en qui la pot suavitzar o reorientar, més que en qui la pot complicar més amb les mesures de força que els partits de la dreta estan anunciant.
Com pot el nacionalisme d’Estat afrontar millor el problema que tenim a Catalunya i que té tota Espanya? Casado, Rivera i Abascal són partidaris del «palo i tente tieso», aplicar amb més duresa i per més temps altre 155, centralitzar la funció pública el més possible i erosionar l’Estat de les autonomies.
Hi ha seriosos problemes socials, un atur que l’FMI considera inassumible, unes diferències de renda cada vegada més altes, bosses de pobresa molt grans, centenars de milers d’immigrants que viuen i treballen aquí sense papers i sense habitatge. Aquestes qüestions no són debatudes en la campanya que se centra en la defensa de la unitat nacional o en la secessió que promouen els independentistes catalans. El nacionalisme basc i navarrès no entren en aquesta pugna. Ja els va bé amb el que tenen.
L’organització territorial de l’Estat és la qüestió de fons d’aquestes eleccions.
Article original: foixblog.com
