Debut d’Angelina Jolie com a directora que es mereix un vot de confiança encara que no estem davant una obra per tirar coets. La biografia del Sr. Zamperini llegida a la wikipedia ja et posa per ella mateixa la pell de gallina. La pel·lícula aconsegueix emocionar però no aporta absolutament res al relat biogràfic. Tot molt mesurat i perfectament ben fet: un guió sense sorpreses dels germans Coen, unes poques retrospectives molt ben lligades, unes quantes frases extretes de qualsevol manual de motivació, cares boniques amb interpretacions prou convincents i patiment, molt patiment a base de fuetades i martiri a tort i a dret.
A. Jolie fa del «qui lluita sense descans, triomfa» una exaltació emotiva i plena de reconeixement a Louie Zamperini (interpretat per un correcte Jack O’Connell), un home que personifica de forma molt precisa la fortalesa, l’esperança per sobre de tot i les ganes de continuar vivint encara que no fer-ho sigui millor opció que mantenir-se dins l’infern més cruel.
El triomf de la vida narrada de forma contundent i sense escatimar moments de lluita i turment dins un escenari perfecte on no hi ha personalitats grises per en lloc i tot s’acaba amb una llàgrima fàcil però inevitable.
Si la directora volia fer una història absorbent i emotiva fins a l’extrem realment ho aconsegueix. Un altra cosa són els excessos, les repeticions innecessàries i la monotonia de tota la part central de la cinta. Tot i que de vegades sembla que el «resistir, resistir i resistir» s’ha interpretat com a «repetir, repetir i repetir», es mereix el qualificatiu d’interessant amb un 5,5/10.
