Cal endreçar experiències, no seguir manuals ni teories perquè som diferents i cal que cadascú pugui i aprengui a aprofitar la seva riquesa i la dels altres, posant-la en comú. Hem de viure, no sobreviure; poder jugar amb el fum d’una flama que algú encén. Estem entrenats per respondre preguntes però no per ensenyar a fer-les, per ensenyar a pensar sentint. Almenys ens hauríem de mirar cada dia directament als ulls un cop amb els qui ens envolten per fer-nos saber que estem allí, connectant des de dintre. Caldria connectar amb el nostre nen intern que ens feia creure en multitud de maneres per descobrir i gaudir vivint. Però per això cal anar vencent resistències pròpies, cal seure a la cadira del davant i a la del costat i també als bancs acompanyats per algú, cal percebre allò que es diu realitat des de diferents angles. I sobretot gaudir fent-ho, creure en persones i no en disciplines.
Sí, aquell somriure sincer que em fa desitjar per tu el mateix que per a mi, aquelles paraules plenes d’emoció per una pregunta que planteja noves possibilitats, aquella cançó que em cantes sense cantar fent un gest, aquell detall de compartir la teva experiència, aquell donar sense esperar res en concret sinó el mateix plaer de sentir junts i aprendre a estimar el que fem, aquella discussió en que vences una por i jo no cedeixo patint amb tu un repte que vols superar per ser més lliure. Aquell creure que val la pena vèncer resistències, aquella recompensa de sentir-nos agraïts alhora. Llavors jugar amb fum és possible.
Per tant, convidem a pensar amb la mirada, a pensar amb els tactes, a tocar per pensar, a i sobretot a crear per repensar-se, a fer-nos per retrobar-nos!
