Em disposo a veure la versió conjunta de Kill Bill: The Whole Bloody Affair, una mica preocupat per si resistiria en condicions per gaudir-la plenament. El descans que hi ha entremig, una petita caminada i un cafè intens m’ajuden a mantenir-me atent al llarg de més de quatre hores de cinema gairebé hipnòtic.

Quentin Tarantino ja va intentar estrenar el 2004 la versió íntegra, però no li van deixar. Va ser el totpoderós Harvey Weinstein —avui empresonat per abusos i maltractes— qui només hi va veure el potencial de taquilla i el va obligar a dividir-la en dues parts, malgrat que ja estava tot rodat. La primera pregunta que em ve al cap és: val la pena veure-la com una unitat? La meva resposta és clara: sí, un sí rotund. La història guanya en coherència i profunditat, i tot adquireix més sentit per arribar a una segona part molt més dramàtica, precedida per una primera entrega centrada en la venjança i en unes lluites sanguinàries tan estilitzades com mil·limètricament coreografiades.

Li podem adjudicar molts qualificatius a aquesta meravella: orgia fílmica, exercici de cinefília de sèrie B, definició de venjança amb majúscules o pel·lícula ja històrica que suporta perfectament el pas del temps. També hi ha detractors que, sense gaire rubor, diuen allò de “no espero res de Tarantino”. What? Què diu? Potser el problema no és l’expectativa, sinó la poca predisposició a entrar en el seu joc.

Al marge del que he llegit —i del qual en destaco aquest article de Gregorio Belinchón al diari El País—, hi ha dos aspectes que m’apeteix destacar. El primer és el personatge d’O-Ren Ishii, amb una trama de venjança pròpia narrada en clau d’anime, que aporta un arc dramàtic potent i una de les escenes de lluita samurai més memorables del conjunt. Sense desmerèixer, en cap cas, la batalla col·lectiva a la Casa de les Fulles Blaves contra els Crazy 88, que és pur espectacle coreogràfic.

El segon element és la banda sonora, que ara mateix podria sonar en bucle sense cansar. Tarantino demostra que allò que sembla impossible —barrejar oli i aigua— pot funcionar: la tragèdia conviu amb peces musicals excèntriques i fins i tot naïfs, amb referents inesperats que acaben configurant una identitat sonora única i irresistible. No dic res de la Uma Thurman perquè qualsevol elogi es quedaria curt.

Un guió aparentment minimalista agafa la venjança més clàssica i la converteix en fons i forma alhora: un motor narratiu simple, però no simplista, que es manté en acceleració constant gràcies als canvis de gènere i de to amb la música sempre present. Western, animació oriental, samurais, thriller, kung-fu, èpica pop... Tot plegat desemboca en un final —atenció! després dels crèdits— amb picada d’ullet, mirada a càmera i carretera pel davant. Gràcies per aquest viatge recreat amb un somriure a la cara. (9,5)