No és possible visualitzar un final immediat que reconciliï una part dels catalans amb els altres catalans i dels catalans en el seu conjunt amb la resta d'espanyols. Si no és immediat, tant de bo fos feliç. Es tracta del litigi endèmic entre Espanya i Catalunya que ha passat per moments tibants, uns altres més tranquils, oblidats a vegades, però sempre latents.

Ernest Renan distingia entre els nacionalismes ètnics i cívics, els de la raça i els culturals, la sang i la llengua, que han estat dues maneres d'establir fronteres entre pobles i estats, aquestes cicatrius que la història ha deixat esculpida en la cartografia política. Renan deia a la fi del segle avantpassat que d'Alsàcia i Lorena no havia de parlar-se mai, però mai calia oblidar-les. Des de la guerra franc prussiana i el naixement de la nació alemanya com a estat en 1870 aquestes dues regions franceses han estat com a territoris sobre rodes que han passat de França a Alemanya segons qui guanyés les guerres.

Estrasburg, avui capital d'Alsàcia, forma part de França des de 1919 i és, a més, la capital del Parlament Europeu. El Rin corre per l'est de la ciutat que, a l'altra riba, banya terres alemanyes. Aquesta part inestable d'Europa va ser el testimoniatge i la causa no volguda de les guerres a Europa en els últims cent cinquanta anys. El nacionalisme i la raó d'Estat de França i Alemanya va ser finalment inútil.

Adenauer i De Gaulle van dir n'hi ha prou de guerres i van posar els fonaments de la Unió Europea que avui reuneix 27 estats. El Brexit espero que només sigui un accident de ruta que ve, potser, a donar la raó a de Gaulle quan en 1963 va pronunciar un campanut 'No' a l'entrada britànica en el club europeu al qual, finalment, es va adherir en 1973.

Les ferides entre França i Alemanya, igual que les que s'han produït entre molts països europeus que han mantingut diferències i conflictes armats i comercials, no s'han estroncat per la força ni per les lleis. S'han evitat durant més de setanta anys per la confiança, per la comprensió de l'altre, per l'acceptació de la realitat sense pretendre canviar-la. Alemanya va perdre les dues guerres mundials i avui avantatja econòmicament a tots els seus vells enemics. Però és tal la paüra dels alemanys a protagonitzar o bé forçar la seva política a la resta d'europeus que no imposaran unilateralment els seus criteris sobre els altres.

Helmut Schmidt solia dir que els Estats Units eren el seu aliat més poderós, però França era l'amic més pròxim. Tot amb Washington, però res sense París, deia el lúcid canceller socialdemòcrata. Així ho van entendre tots els líders alemanys, des d'Adenauer fins a Merkel, i també tots els presidents de França, des del Tractat de l'Elisi de 1963, no han deixat de reunir-se dues vegades a l'any amb qui dirigís el govern a Bonn o a Berlín. Europa ha avançat sobre les bases de l'oblit i el perdó.

Ja sé que és molt demanar ara la concòrdia entre catalans i entre catalans i espanyols. El discurs i la retòrica de l'independentisme ha estat acollida per l'Estat espanyol com un afront insuportable. I ha actuat amb tots els mitjans al seu abast, sota el paraigua de la Constitució, per a evitar la secessió d'un territori que ha format part d'Espanya des de finals del segle XV.

En el xoc de trens que s'ha produït hi ha hagut moltes destrosses i crispació en les dues parts. Rosa Díaz parlava de "els espanyols de bé" com si els que tenen idees diferents de les seves estiguessin encarnades pel mal. Andrés Trapiello, un gran escriptor, parlava en tons semblants en referir-se als indults que Pedro Sánchez vol oferir als presos independentistes catalans. Una vegada més, com va ocórrer en la II República i ocorre ara, no es proposa una política sobre Catalunya sinó que Catalunya és el sac dels cops de la política espanyola.

La independència de Catalunya no s'aconseguirà contra Espanya i sense el consentiment d'Europa. La unilateralitat és un carrer sense sortida. Els indults poden ajudar a tranquil·litzar els esperits. Però no són ni la solució ni el més important. Cal buscar la confiança mútua i l'enteniment que no poden ser retòrics sinó que han d'anar acompanyats d'un equilibri fiscal, un finançament just i equitatiu, una construcció d'un Estat que no tingui a Madrid l'únic centre de totes les coses.

La qüestió catalana seguirà sense resoldre's durant molt de temps. Potser no arriba aquest moment. Però la situació actual no pot prolongar-se indefinidament perquè no beneficia a ningú i ens perjudica a tots. Algú ha de començar el desglaç i apartar la confrontació per a substituir-la pels pactes.

Article original: foixblog.com