La Laura està cursant el primer any d’estudis universitaris a Madrid en règim d’internat en un Col·legi Major —la seva família és de Mallorca— quan coneix al David, un noi amb paràlisi cerebral que viu amb la seva mare Isabel. Mentre la Laura va bregant com pot amb les seves inseguretats la confiança amb el David i la Isabel va a més.
Anem a la primera escena. La Laura, just abans de conèixer al David, està en una festa amb cara d’amoïnada i accidentalment se li trenca un petit bocí de got produint-li un tall al llavi. Un incident que produeix una certa esgarrifança, que ocasiona la coneixença amb el David i que és una perfecta introducció al que vindrà després. Una trencadissa emocional del personatge principal que la porta accidentalment per camins inexplorats en una etapa cabdal en la seva maduració personal.
El director Fernando Franco encerta planament en el to, ens mostra amb una veracitat ben apuntalada i ruixada de simbolismes a una noia que deslliurada per primera vegada de la protecció familiar —amb quina naturalitat explica mentides a la seva mare per tal que «no pateixi»!— explora relacions en un singular descobriment del seu jo, el seu cos i la seva sexualitat. Encerta també en que aquest creixement personal es faci de forma diversa i relativament traumàtica; desafortunada a través de les xarxes o les drogues i en plenitud en la seva relació amb el David encara que podria semblar una relació només lucrativa.
Una trencadissa emocional que poc a poc va conformant un dibuix amb sentit, on cada bocí encaixa amb l’altre per acabar —utilitzant les parts que es disposa—conformant una personalitat amb criteri i satisfacció per acabar arribat a aquesta «primavera» desitjada. De fet, si escolteu el concert que dona títol a la pel·lícula podeu comprovar que aquesta «consagració» no es dona a través de dolces i belles melodies romàntiques sinó a través abruptes i inesperades experiències que van donant forma —amb un cert patiment, és clar— a la persona.
«La consagración de la primavera» és una proposta valenta i molt respectuosa en el seu plantejament temàtic que aconseguix fer-se creïble a partir d’una aparent senzillesa —però amb una àmplia riquesa de detalls simbòlics i múltiples temàtiques paral·leles— per completar una proposta amb un vitalisme profund i realista. (7,5)
