La crònica diacrònica

La crònica diacrònica

dimarts 18 de gener 2022 - 17:30
La crònica diacrònica

Si et deixes endur per la negativitat dels successos del dia d’un mitjà de comunicació qualsevol, és fàcil que el cafè de l’esmorzar se’t posi travesser. Amb l’addicció a les xarxes socials i als mitjans digitals, hem esdevingut ionquis de la informació a temps real, un marasme indigerible on s’acumulen notícies poc encoratjadores sobre el canvi climàtic, la gran apagada, erupcions volcàniques i terratrèmols, accidents, agressions homòfobes, violacions i assassinats, els rècords del preu de l’energia, opinions poc informades sobre el col·lapse que ha de venir, globus sonda dels governants sobre el futur de les pensions, el darrer ciberatac que ha comportat el robatori de dades personals de milers de clients o usuaris… Les notícies amb connotació positiva són cada cop més escasses i la mirada sincrònica sobre les notícies del dia esdevé totalment incompatible amb l’optimisme.

En aquest context, és quan atorgues valor a aquell amic historiador que, amb el seu coneixement i amb la seva mirada llarga ―diacrònica―, et recorda que des del naixement de la humanitat les coses sempre han anat a millor i que, malgrat totes les calamitats hagudes i per haver, el balanç del progrés i l’avenç en les condicions de vida és positiu per al conjunt de la població mundial. I encara més: que els grans actius de la humanitat, això és, el pensament, la curiositat, la capacitat científica i tecnològica, d’adaptació i col·laborativa, li han permès superar les dificultats més extremes i els atzucacs més irresolubles. Com a mostra recent, la vacuna de la Covid, desenvolupada i aplicada en un temps rècord, amb pressions de tota mena i amb una eficàcia sorprenent.

La realitat no és només el que expliquen els mitjans o el que es discuteix a cop calent i obstinadament a les xarxes. Cal analitzar-la reposadament des de diferents angles i punts de vista. Només així aconseguirem reconciliar-nos-hi i formar-nos un criteri sòlid que ens ajudi a afrontar els temps de canvi i de reformulació general que ja estan arribant. A desllindar el que és imprescindible del que és accessori. I, sobretot, a dilucidar qui són els bons i qui són els dolents de la pel·lícula.

Comparteix-ho

Sobre l'autor

imatge de eduardribera
Eduard Ribera (Balaguer, 1965) Escriptor. Ha publicat La casa per la finestra (Premi de Narrativa Ciutat de Balaguer 1987), El mite de la darrera llàgrima, Oficis específics, A que no | 99 exercicis d’estil, un homenatge a l’escriptor Raymond Queneau que va rebre el Premi Lleida de Narrativa 2009 i La vida assistida (Premi de Novel·la Breu Ciutat de Mollerussa 2011). Ha difós guions així com articles en revistes diverses. Des de març de 2005 manté el blog L'Escriptori (http://ribera.blog.cat), amb el qual va obtenir el Premi Vila de Martorell 2009.
Segueix-me :

Altres entrades del autor