Ara mateix, i després de veure la pel·lícula i escoltar al seu director Javier Macipe en una magnífica iniciativa més d’Screenbox Lleida, el que desitjo és que li acabi passant una mica com a «Te estoy amando locamente»: que el boca orella funcioni i l’acolliment popular a les sales faci que aguanti en cartellera tant o més que la peli de l’Alejandro Marín —la qual, per cert i tot sigui dit, també va compartir una estona amb nosaltres dins la sala Screenbox. Seria una bona i desitjada casualitat.
Javier Macipe converteix «La estrella azul» en quelcom més que un de tants biopics, els quals, en molts casos només són uns relats lineals sense ànima. En canvi, aquest aconsegueix regalar-nos una immersió en el món de la música argentina emulant el viatge iniciàtic que Mauricio Aznar, cantant i compositor de «Mas birras», va realitzar allà pels anys 90 fugint d’un pou de foscor en el qual estava. El director no només ens relata la part final de la vida de Mauricio amb un a solvència i una sincera emotivitat sinó que també ens fa partícips de dos viatges diferents i complementaris alhora.
El primer és el que va fer per Argentina amb la intenció de conèixer a Atahualpa Yupanqui per acabar acollit per la família Carabajal, una autèntica saga de músics de la Chacarera amb els quals va congeniar al marge d’aprendre els secrets de l’estil per acabar tornant a la península amb la ferma intenció de muntar-hi una gira d’aquesta saga de músics liderats per Carlos Carabajal.
El segon viatge seria el de la mateixa pel·lícula, en què hi podem destacar unes magnífiques i encertades escenes de metaficció on pren protagonisme el mateix guió en paper, les sessions de càsting amb un retrobament que commou, l’aparició genial de tota una orquestra dins un bar de barri o el trencament entranyable dins una caos controlat de la quarta paret en una escena final musical on bona part de l’equip tècnic de la pel·lícula acaba ballant amb la família Carabajal actual. Una escena que destaco perquè, al meu entendre, és una de les més aconseguides i apassionants de tot el cinema que he vist aquesta temporada. És en aquestes escenes on el director demostra un atreviment i una professionalitat que no son massa habituals en una òpera prima.
No podem demanar més: una biografia apassionada i dos viatges immersius. I tot plegat amb una realització admirable i singular, amb un respecte inigualable per la part musical —tot està gravat i interpretat en directe— i aconseguint amb seguretat treure de l’anonimat a Mauricio Aznar (ja es parla d’una humil repetició de fenomen «Sugar man»!). (8,5)
Més informació: llista Spotify i crítica de Juan Ferrer
