Paolo Sorrentino sap molt bé què és una punyalada del destí. Ho explica i, en certa manera, s’allibera a Fué la mano de Dios (2021), que, pel meu gust, continua sent la seva obra més rodona: un retrat coral i vitalista enmig d’un drama demolidor, on la vida i la tragèdia conviuen amb una naturalitat gairebé desarmant.

A La Grazia, el nostre protagonista, Mariano de Santis, és un president de la República italiana a sis mesos de finalitzar el seu mandat. En aquest tram final, ajorna decisions legislatives candents mentre arrossega la pèrdua inconsolable de la seva parella, mare dels seus fills. Aquest punt de partida és idoni perquè Sorrentino desplegui el seu ideari humanista dins una barreja ja habitual —i molt seva— de tragèdia i comèdia amb una subtil ironia que, de vegades, frega el sarcasme elegant.

A partir de la pregunta clau que li formula la seva filla —de qui són els nostres dies?—, el director exposa amb una aparent senzillesa i claredat les grans temàtiques de la seva filmografia: vida-mort, dol-amor, dubte-certesa, confiança-traïció. Tot és intens, però mai estrident. Cada escena sembla tenir sentit propi, com petites peces d’un mosaic superb més ampli. La càmera es mou amb una delicadesa constant, com si busqués alguna cosa inabastable: potser la bellesa, potser una certesa que sempre s’escapa. Aquesta actitud estètica i dubitativa articula un dilema moral etern: actuar per canviar les coses o quedar-se assegut contemplant el pas del temps, protegit per un prestigi consolidat i, alhora, fràgil.

La complicitat interpretativa de Toni Servillo es converteix en una simbiosi gairebé perfecta amb el to i la intensitat de la pel·lícula. La seva presència sosté el relat amb una elegància continguda, capaç de transmetre tant la grandesa com la buidor existencial. El missatge de Sorrentino, lluny de ser grandiloqüent, es construeix amb una coherència sòlida i una sensibilitat lluny de la proclama cridanera, malauradament tant habitual.

La Grazia és, en definitiva, un elogi solemne —i alhora irònic— de tot allò essencial de la vida. Una combinació del sublim amb una fina sorna, filmada amb el mestratge característic del director: una composició visual exquisida, diàlegs precisos i una música que acompanya sense imposar-se. Fascina sense alliçonar, que no és poc. (8.5)