La Sara amb 22 anys té una criatura i fa feines esporàdiques de neteja o el que surti. Viu temporalment en un pis social i a més és «l’adult de referència» d’un germà de 12 anys acollit en un centre de menors. El pare d’ambdós ha sortit recentment de la presó i no es preocupa gents dels seus dos fills. La Sara compta els dies que li queden al pis d’acollida, els pocs diners que va guanyat i para compte d’un germà petit que demana una atenció i una escalfor que ningú li pot donar. La Sara és una olla a pressió que se les apanya com pot en un dia a dia frenètic i on les petites mostres de solidaritat de veïns i coneguts mantenen surant un vaixell en mig d’una tempesta perfecta.
El debut en un llarg de la Belen Funes no pot ser més prometedor amb aquesta mirada neta i transparent d’un personatge d’aquestes perifèries urbanes que tiren endavant amb uns serveis socials escapçats vergonyosament i gràcies a la solidaritat d’un entorn que ajuda en el que pot. Una situació d’emergència social que s’aguanta en un equilibri inestable i explosiu. A més a més d’aquest retrat social impecable la directora te l’habilitat de mostrat uns personatges que arrosseguen un llast emocional que es transmet de pare a filla i que la Sara manté sense tenir-ne una consciència clara i sense temps material per plantejar-se rectificar o poder apuntar un somni. Una condemna a la soledat que se’ns mostra en una escena final magistral.
No es gens estrany que la Belen Funes mencioni com a referents al mestre Ken Loach i al germans Dardenne. Estem davant un cinema social que vol anar més enllà de la denuncia evident o la visualització d’una situació d’emergència permanent per plantejar una mirada intimista de la quotidianitat més senzilla i crua amb una càrrega humana indiscutible. Una proposta que impacta per la seva transparència i per unes interpretacions de la Greta i l’Eduard Fernández d’una veracitat majúscula. (7/10)
