El primer que vull destacar d'aquesta cinta és l'impacte emotiu davant un relat i unes escenes que transmeten una relació d'amor al proïsme basada en la comunicació a través del tacte i la pell (la protagonista és cega i sordmuda). Al meu entendre el director aconsegueix crear aquesta atmosfera que relaciona a dos personatges únicament a través del sentit del tacte i explica de forma esplèndida l'abrupte camí de la seva tutora Sor Marguerite (Isabelle Carré) per aconseguir que la Marie (una debutant Ariana Rivoire) lligui el primer significat i gest per arribar a entendre a la llarga, fins i tot, conceptes abstractes. Tot i que la pel·lícula li posa 14 anys d'edat a la Marie realment en tenia 10 quan va entrar a la institució tal i com podem comprovar en aquest enllaç. Des d'un punt de vista d'aprenentatge no és el mateix i, segurament, els fets haurien estat d'un altra manera si la Marie hagués arribat al centre amb 14 anys.
Podrem gaudir d'unes interpretacions brillants  que transmeten amb una força que et traspassa la pell per arribar fins la medul·la, sense exageracions impostades alhora que també trobarem una realització plàcida, minuciosa i  ajustada tot i que, de vegades, s'atansa perillosament a una estètica lluminosa i asèptica més pròpia del món de la publicitat.
Un drama que no ho és tant perquè és també una lloança a la voluntat de servei, a la capacitat d'aprenentatge o a un amor allunyat dels tòpics comercials que amb un tractament proper i molt humà de la discapacitat aconsegueix superar el discurs simplista de la compassió per fer-nos caminar al voltant de la grandesa de la naturalesa humana, la seva fugacitat i la seva transcendència. Déu, n'hi do!! (7/10)