La pel·lícula ens porta a les maresmes del Guadalquivir de la mà de dos policies de la capital de l’estat «castigats» a resoldre un cas de desaparició de dues adolescents que es complica cap un assassinat múltiple. Des dels magnífics plans inicials tot et va atrapant com si estiguessis caminant per un fangar incòmode, molest i llardós. Un fangar on habita una comunitat tòxica, plena d’un misteri que es va desgranant sense descans amb una traça magistral.
Un guió i una direcció intel·ligents que transpira cinema per totes bandes. Cada escena suma, cada detall aporta algun element sense fer-ho de forma gratuïta o de cara a la galeria per tal de construir un bloc consistent capaç de suportar la comparativa amb qualsevol dels thrillers més venerats. La tensió i els cops d’efecte estan repartits estratègicament per evitar declivis perillosos tot conformant un crescendo prou impactant. La utilització de la pluja, dels canals enfangats, dels camins desconeguts i lliscosos, de la persecució nocturna amb dos cotxes atrotinats o dels plans zenitals són un pocs exemples d’una habilitat envejable en l’ofici d’un Alberto Rodríguez que promet un futur il·lusionant.
Una cinta de tres personatges principals: els dos protagonistes humans i l’ambientació la qual es converteix en un tercer figurant, amb l’ajut de la banda sonora, que ho inunda tot de forma crua i opressiva. El perfil dels dos protagonistes s’uneix a la benvinguda tendència de construir-los de forma complexa, imperfectes, de cops amagats i amb fantasmes d’un passat que els amoïnen sense pietat. Perfils d’una línia fosca i plena d’enigmes, que parlen a batzacades, amb un munt de sobreentesos i sense completar les frases, tot plegat per afegir una mica mes de tensió i misteri a l’entramat policial.
No estem davant del «True detective» espanyol. La comparativa aguanta un parell d’elements i prou. La fortalesa d’aquesta cinta es mereix un tractament propi tot i que es poden acceptar semblances aproximatives. Una cinta ubicada l’any 1980 que fa una lectura molt definida i simbòlica del que va ser la transició a la democràcia espanyola amb dos mons obligats conviure en la figura de cadascun dels protagonistes. Un que s’està dessagnant en un ocàs ple de mentides terribles i l’altre que calla i es resigna per tal de tirar endavant en nom de la convivència i el progrés. Us en recordeu?… Molt atents al final on tres escenes amb mirades incloses resumeixen de forma magistral aquella etapa tan exageradament aclamada.
Si a tot el que he escrit hi afegiu unes interpretacions sòlides, amb l’excepció d’un «niño» sense registres, i una fotografia impecable d’Àlex Catalan de ben segur que estem davant una ferma candidata a estar merescudament dins les llistes de finals d’any. (8,5/10)
