Una part de la meva joventut té la Lleida envellida dels vuitanta i dels primers noranta com a referent. Hi vaig fer la carrera, hi he tramitat documents oficials, hi he treballat, hi he anat de concerts i festivals, a comprar, a visitar especialistes mèdics… Hi tinc amics i coneguts. En vaig veure la transformació urbanística arran de l’extensió del campus de la UdL. He passejat pel turó de la Seu Vella, pels Camps Elisis i per la llera del riu… Soc de comarques. En plural perquè, malgrat néixer a la Noguera, també he viscut al Pla d’Urgell i a l’Urgell fronterer amb la Segarra.
Amb el temps i els canvis de paisatge, ha anat creixent la meva distància emocional amb la ciutat. Parlo del sentiment d’adscripció que acaba generant una relació tan sovintejada com imposada per l’oferta de tràmits i serveis que concentra tota capital de territori. Ara hi baixo molt poc. No per res en especial. Senzillament perquè no en tinc necessitat. O potser perquè ja no té res de singular a oferir-me que no pugui trobar en altres ciutats properes o a través d’internet.
En la llunyania, penso que hi ha coses de Lleida que m’agrad(av)en i coses que no m’han agradat mai. Deixem-ho així. I tinc la impressió que en els darrers anys no ha volgut, no ha pogut o no ha sabut sostenir la capitalitat d’aquest Ponent dispers que s’allargassa des de les moles pirinenques fins a l’aiguabarreig. Segurament perquè ha estat massa capficada en ella mateixa i en els seus 10 quilòmetres perimetrals.
Algú argumentarà —amb raó— que la província és una organització relacionada amb una concepció territorial imposada i obsoleta. Més enllà d’estructures administratives i del folklorisme lingüístic i de tota mena, em refereixo a una àrea d’influència i a un sentiment de pertinença al qual no li sé veure cap continuïtat. Potser perquè els qui decideixen ja ho tenen bé. Però, en el món del campi qui pugui que hem instaurat —on si no defenses les teves particularitats te les acaben trepitjant— i ara que venen anys de vaques magres, potser seria més convenient liderar una aliança estratègica territorial ambiciosa en lloc de contemplar com cadascú fa el dispendi improductiu de la seva guerra particular.
Article original L’Escriptori d’Eduard Ribera
